dilluns, 5 d’octubre de 2015

Ciutadans I

Tot el que hi ha al darrere del “nou” partit Ciutadans, no té rés de nou, ni tampoc és exclusivament un fenomen creat per les televisions que la burgesia de filiació franquista ha posat al servei dels seus interessos electorals. Una cosa és l’aparició d’una novetat en el tauler polític i un altra n’és la seva difusió interessada i la massificació mediàtica dels seus impactes en la gent. I, en aquest sentit, ja veurem què en faran aquestes elits extractives dels seus joves líders que hi posen la cara mediàtica, quan, arribat el moment, hagin acomplert els objectius que tenen assignats a mig termini. A la societat on els diners arriben als nostres dits en caixers automàtics, la vida de les imatges és curta, i els recanvis no triguen en arribar quan hom els ha menester. Ciutadans no és un fenomen improvisat, per bé que la joventut de les seves cares visibles posteriors al 27S no auguri rés sincerament falaguer quant a la seva durabilitat. Ni tampoc és quelcom que hagi sorgit espontàniament d’uns individus dotats de drets i llibertats que un dia varen decidir unir-se en assemblees a Cornellà o a Ciutat Badia, exigint la demolició de la immersió lingüística a l’escola catalana brandant llibres de Habermas traduïts per Alianza Editorial.

Ciutadans és un fenomen profundament català. I amb això vull dir que sense el seu origen en la problemàtica sociopolítica de Catalunya, mai s’hauria desenvolupat com ho ha fet, tant a Catalunya com a la resta de l’estat, on ja ha aconseguit una certa pàtina de centrisme renovador, sense les excrescències de tuf a extrema dreta que representa per a un sector dels votants del Partit Popular. Recordo que quan el partit va començar a fer-se visible en els mitjans per Madrid, molta de la classe mitjana il·lustrada que votava al Partit Popular –antics vots socialistes --  una mica tapant-se el nas a causa de les adherències franquistes que inevitablement aquest partit suporta com a pecat original, va començar a descobrir que es podia ser anticatalanista amb un argumentari que superava - aparentment - paràmetres estrictament emocional. Ciutadans els permetia expressar la mala llet atàvica envers el que Espanya ha estat incapaç d'integrar, i de forma aparentment civilitzada, i, a més, per a arrodonir-ho, amb una proposta cuinada per catalans oprimits en el que molts anys desprès se'n ha dit "el problema de convivència de Catalunya".

Eren temps en els que podies trobar l’Albert Rivera els caps de setmana dinant amb la seva muller - la segona d'elles - pels indrets propers al Reina Sofía, a Atocha, quan picava pedra gairebé tota la setmana a les televisions i ràdios de la Conferencia Episcopal, guanyant una mica de quota de mercat, sabedor que la seva joventut i la del partit li impedia mostrar-se com una alternativa a rés de rés en les Espanyes. No cal ni recordar que en aquells anys la redempció social de las “viztimas” del terrorisme era encara el primer argument de batalla de la avui extinta UPyD, en aquell temps dominadora del nou espai que hom li volia arrabassar al Partit Popular. Recordo que, aquell diumenge que vàrem coincidir en aquell restaurant barat de turistes americans i estovalles de quadres vermells i blancs, amb l’Albert Rivera i senyora, el propietari va venir a preguntar-nos a la meva dona i a mi si aquell que havia identificat a l’altra punta de la sala era ell. L’home l’havia reconegut de les televisions i, en veure que nosaltres dos parlàvem en català, va voler assegurar-se’n. Si, és ell, li vaig dir. I com que li era obvi el perfil anticatalanista del discurs polític d’en Rivera, l’home – basc de Bilbao instal·lat a Madrid de feia anys – va voler esbrinar el grau de simpatia que aquella cosa de Ciutadans despertava en uns “altres” catalans.

Ciutadans ha aconseguit vehicular políticament a Catalunya - però molt especialment a Espanya -  el concepte que una part de la societat catalana cregui poder viure desconnectada de les institucions del país, tant polítiques com culturals i, finalment, de la mateixa llengua. I, a més, fer-ho com una opció de futur atractiva, que sempre es podrà reivindicar amb el prestigi que dóna consolidar-se com una situació de víctimes d'una majoria suposadament totalitària. D'aquí a la promoció de la mentida del "conflicte de convivència" només hi ha unes quantes passes.

La tragèdia de Ciutadans és que no els queda més remei que promocionar-se a Espanya amb una estratègia de representants de vetes i fils: “Senyor client, no pateixi, jo sóc català i això per a mi no té la més mínima significació política, i, si en tingués alguna, no tingueu el més mínim dubte que em puc adaptar a la vostra visió de Catalunya, perquè, finalment, allò que vosaltres digueu que Catalunya és, jo ho proclamaré també. Al cap i a la fi, això és el que significa ser espanyol, dir què és Catalunya, i tenir - demanar-li a Espanya -  la força per a imposar-ho”.




diumenge, 15 de febrer de 2015

Al voltant de Hannah Arendt

La realitat o la fiabilitat del món humà resideix primàriament en el fet que estem envoltats per coses més permanents que les activitats a través de les quals han estat produïdes, i potencialment fins i tot més permanents que les vides dels seus autors. La vida humana, en la mesura que és obertura de món, està compromesa en un procés constant de reificació, i el grau de mundanitat de les coses produïdes, les quals conformen l'artifici humà, depèn de la seva major o menor permanència en el món mateix.


Hanna Arendt, La Condició Humana, 1958


Un dels plaers que la vida m'ha donat n'ha estat el poder perdre'm en llibreries de tota mena i passar-hi força estona bo i deixant-me caure, finalment, per les seccions de literatura, història, humanitats ... i com que vaig ser capaç, en la meva joventut, d'aprendre a llegir - i diria que aquest va ser fonamentalment, el meu millor resultat acadèmic, de llarg, en acabar el batxillerat -, tot plegat em va donar prou com per a poder obtenir el títol de Filosofia uns anys desprès. Calma i contenció, però. Si bé em vaig fer la il·lusió de ser un professor de batxillerat en la matèria, les meves competències socials no varen donar més de si, i em vaig veure convidat a obrir un nou horitzó professional ben aviat, desprès de no poder aprovar la corresponent oposició. Van ser només quatre centèsimes de punt les que em van dibuixar un esvoranc insalvable envers el meu futur com a pedagog filosòfic professional, i funcionari de carrera. No cal ni dir que aquelles quatre centèsimes, entre les quals s'hi obrien infinitesimals petits  abismes abismes de mil·lèsimes, deumil·lèsimes i així fins al límit de la funció quan 'n' tendeix a infinit, el salt del 4.96 al 5, per a fer-ho resumit, em varen causar un trauma del que vaig trigar anys a rescabalar-me'n. La meva vocació es va fer impracticable, i no pas per la minsa diferència numèrica entre el triomf i el fracàs, sinó més aviat per la raó que se'm va donar per part del tribunal examinador de la seva negativa final a donar-me l'aprovat. Aquell barbut professor gironí, em va dir, textualment: "ens has volgut donar una lliçó de psicologia". La negreta és meva i el bon lector endevinarà el to particular que varen prendre aquells dos mots de la seva frase. No vaig dir rés més. Vaig enfilar el camí de casa aquell vint i cinc de Juny i vaig comprendre que aquells sis mesos d'estudi pràcticament solitari eren el final d'un tros de la vida enmig de la vida que m'havia durat pràcticament deu anys. 
Malgrat tot, aquell tros de vida no es va perdre en l'oblit. Els filòsofs som una mena de gent com posseïda, els quals, un cop som víctimes del fibló del thaumazein - l'admiració de la que parlava Plató - , deixem d'interessar-nos pel Com de les coses, sinó que ens llencem de cap a la sèquia del Què, o, molt pitjor, ens posem a caminar pel desert del Perquè amb una fidelitat tan encomiable com horrorosa per aquells i aquelles que ens estimen prou com per a desitjar la nostra felicitat en aquest món. I això, malauradament, no té remei, per be que en aquest viatge el bon Déu ens hi envia en la companyia de molts, molts llibres, la majoria publicats en aquella editorial incorregible de la República de les Lletres. Si recordo que, de petits, la meva tieta ens cridava: "Què estàs fent tòtil?" per tal de fer-nos acabar l'esmorzar i no fer tard a l'escola aquells matins d'hivern, no cal ni dir quina és la etimologia catalana de Tòtil o Tòtil·la, que anys desprès vaig descobrir a la facultat. Sempre tinc molt present la meva tieta, abans de presentar-me a qualsevol persona com a "Llicenciat en Filosofia", pel que pugui ser, atès que ja fa molts anys que vaig decidir - volent-ho o no-  viure fora dels claustres acadèmics.
Al llarg dels anys i, per molt abandonat que tingués el fil dels meus aprenentatges filosòfics de la joventut, mai he estat capaç de separar-me'n del tot, i poc a poc he anat comprenent que les realitats de la filosofia, la presència ineludible del pensament, informa la immensa majoria de les activitats pràctiques que, a causa de la tasca professional, m'he vist obligat a confrontar d'un punt de vista humà. Gairebé m'atreveixo a dir que ha estat la lectura filosòfica una de les raons del meu èxit professional, en la mesura que he pogut fer-ne un ús indirecte, però sempre present en la meva tasca de diagnosticar els reptes de la vida diària en la meva feina. No tinc una professió que faci més recomanable que a altres l'exposició a la riquesa filosòfica de la nostra tradició de pensament occidental, però també estic convençut que les complexitats inherents als corrents de l'economia globalitzada ens duran a un nou descobriment del pensament en majúscula. I també estic convençut que això no passarà com a conseqüència d'una elecció inspirada per la necessitat tecnològica. Ocorrerà a causa de la mancança de pensament conceptual, que és, al meu parer la dimensió de la intel·ligència humana de la que l'activitat econòmica actual es troba més necessitada. En definitiva, la capacitat de "llegir" paradigmes  - vells i nous - en el moviment de la realitat, ja sigui en un nivell contextual pràctic, científic o històric-cultural.

I aquí és on entra Hanna Arendt, en aquest bitllet. Acabo de llegir La Condició Humana, en la seva edició catalana, desprès de llegir The Life of the Mind, el darrer llibre que aquesta autora va escriure immediatament desprès, i que no va poder acabar amb tota l'extensió que, com sembla, ella hauria desitjat. Feia uns quants anys que volia trobar temps per introduir-me a aquesta autora, que mai es va definir com a filòsofa sinó com a pensadora política. Allò que resulta més impressionant en ella és allò que ella anomenà com la seva pròpia actitud fonamental: amor mundi o l'amor al Món. Cal no oblidar que aquest concepte de Món ella el vincula al moment immediatament anterior al naixement de la filosofia a Grècia. I, a més el lliga en la seva naixença al concepte d'Acció, pre-filosòfic, emmarcat en els derivats de la cultura homèrica i que tant Sòcrates com Plató molt probablement van associar al caos de la guerra civil grega. La filosofia, doncs, neix en el context del pathos que tem la guerra i vol establir un ordre de govern que pugui preveure les conseqüències negatives - no esperades inicialment - de la posada en marxa de les accions humanes, acció fonamentalment política.

Dels centenars de pàgines, però, aquella que més m'ha interessat - amb la qual penso dirigir la lectura de la seva obra que encara no conec - és la referència que fa a la introducció a The Life of the Mind, en la que ve a indicar que la motivació fonamental que ella té per a escriure aquesta obra està lligada a les seves experiències com a testimoni i com a narradora del judici d'Adolf Eichmann a Jerusalem. No hi ha dubte per a mi de la frustració del seu to i que ella era conscient de com es va malentendre la perspectiva de les seves observacions i les cròniques que en va fer, especialment, per la ja molt grapejada expressió al voltant de la "banalitat del mal". Hanna Arendt ha tingut una vida tan intensa al voltant dels esdeveniments que han marcat la vida intel·lectual del Segle XX, que dona la impressió que la seva flexibilitat com a pensadora i la particularitat de les seves vivències al voltant de la generació de Heidegger i Jaspers, ha esdevingut malauradament una raó més per a la incomprensió de la seva intel·ligència conceptual, que no pas un incentiu per a posar en valor la seva obra. Sostinc la tesi que les dues obres que millor representen Hanna Arendt del punt de vista filosòfic, van ser escrites quan la seva autora ja no va tenir temps de sistematitzar les seves contribucions en el context cultural del seu temps. 
El pensament europeu de l'acadèmia a la postguerra europea va seguir fidel a la taumatúrgia escolàstica heideggeriana, especialment a França -on va ser utilitzat com una "eina d'anàlisi de la realitat", i sens dubte a Alemanya, i això va durar fins als anys vuitanta i noranta. I cal dir que només autors de filiació jueva i biògrafs intel·lectuals com Victor Farias van començar a relativitzar desprès la mirada exclusivament metafísica de l'obra de Heidegger, i subseqüentment,  el valor de la seva metafísica. Va caldre poder demostrar que la seva obra - malgrat les aparents ziga-zagues i "wiederkehren" dels anys trenta, formava un actiu engranatge amb el "milieu" que va donar lloc al nazisme, i que només l'infinit cretinisme dels epígons filosòfics d'aquella Alemanya empesa vers el suïcidi, van poder crear per a Heidegger un espai més o menys digne per aparentar-ne la convenient distància.

Hannah Arendt va morir massa jove, i va escriure el millor de la seva obra, la de més impacte filosòfic, massa tard. Amb ella la filosofia política europea va perdre una figura fonamental, que estic segur, serà reivindicada en els anys que han de venir. Fa uns quants anys, Rüdiger Safranski, filòsof i biògraf intel·lectualment coratjós de la realitat cultural alemanya dels dos darrers segles, va atrevir-se a insinuar - ho dic amb tota humilitat -  en el capítol on descriu la relació eròtica i intel·lectual que ambdós van mantenir, que Heidegger posava negre allí on Arendt posava blanc, que Heidegger tancava la porta allí on Arendt obria una finestra. A The Life of the Mind, ella fa, en un nombre determinat de notes a peu de pàgina, molt subtils crítiques al gegant que dialoga directament amb els presocràtics, Plató, Aristòtil i Nietzsche. Aquestes notes mereixerien una tesi per elles mateixes. Un gegantí respecte pel mestre de joventut, però també una consciència molt clara que l'Europa destruïda per les bombes no podia despatxar tan senzillament  el prestigi d'un dels mantenidors d'aquell diàleg en la història del pensament. Això és el que elles traspuen. 

Hannah Arendt és, potser, la persona que estava en millors condicions per a posar les bases per a una recapitulació filosòfica (nach-denken, com a ella li agradava recordar) dels aspectes polítics del pensament filosòfic que es va originar a Alemanya després de la derrota en la Gran Guerra. Massa joventut, una dona jueva que va marxar - fugir -  abans del 1939. Dos llibres al final de la seva vida que són com una naixença, com un esclat del pensament i que fan poc a poc el seu curs d'acció. Els temps que venen la faran una referència indispensable. Aquesta serà la seva revenja gloriosa, els seus fills i els nous horitzons que faran imprescindible l'aterratge de la seva obra, quan Minerva trobi a l'albada novament la branca.




diumenge, 30 de novembre de 2014

Indecències II

Mais la déification est l'attribution de  nobles caractères surhumains à un individu, tandis que la diabolisation est l'attribution de vils caractères surhumains... Une societé décente ne peut pas utiliser ses institutions pour diaboliser ceux qui en dépendent. Et je voudrais aussi ajouter, sans argumentation supplémentaire, qu'une societé décente doit limiter l'humiliation qui vise ses enemis extérieurs -- par exemple, elle ne doit pas les déshumaniser en les diabolisant.

Avishai Margalit, La Societé Décente



Hi han experiències sobre les que, certament, la prudència sempre recomana d'escriure'n un cop el temps ha fet la seva feina i les dèries del nostre desig han anat a perdre's en altres contrades. A un mite, encarnat en els corresponents símbols, li podem perdonar tot, excepció feta que deixi de funcionar com a tal, i, sobretot, que se li assequi la font de significacions amb les quals encaràvem el nostre futur, perdonàvem les misèries del present, i enllustràvem aquells vells records que el temps ens ajudava a guardar en el prestatge de les coses acceptables de la nostra identitat, sempre mòbil i en vulnerable evolució.

Ara es veu que s'ha posat de moda d'anomenar “significant buid” a questa indecisió temporal i transitòria del desig com a conseqüència de la caiguda dels referents – imatges pseudo que fixaven la direcció de les nostres volicions i la nostra atenció. I que fins i tot atreien – Oh temps d'estabilitat democràtica indestructible! - la nostra crítica. Quan el vaixell sura, tots els capteniments hi són benvinguts. Ara que la nau, però, trontolla inequívocament, fins i tot ha aparegut un pisco-argentí que d'aquesta mena de no-res de tuf sartrià n'ha fet tota una teoria política, muntada sobre un femer gramatical lacanià. Mare de Déu Senyor. La set humana d'objectes que puguin limitar el sentiment de mancança en la base de la nostra insegura persona, és infinita. 

Ara, doncs, ha arribat l'hora del Populisme, en diuen. I no sembla que el desprestigi tradicional d'aquest terme li hagi impedit d'ennoblir-se en les actuals circumstàncies, creades per unes elits que han fet de tots els significats un sac d'encenalls trinxats, llests per a afegir-se a la muntanya de velles andròmines i calaixos plens de paperots i velles fustes amb les que cremaven les gales de Sant Joan de la nostra infantesa. Aquesta destrucció del llenguatge, sens dubte és el pitjor dels mals que s'ha fet al precari equilibri de sobreentesos polítics, culturals i socials que es varen crear a la mort del principal assassí, després del seu perdó indiscutible, aixecat com un tòtem amenaçador per a tots aquells que gosessin fer el gest de tombar-lo, o de parlar-ne en uns termes massa reals. Per uns anys, es va donar vida al sobreentès compartit, i així es va alleugerir la càrrega de quaranta anys de victòria. La realitat encega, ja ho deia el gran Sigmund Freud, i aquí rau la raó per la qual la lluita per la memòria és, fonamentalment, una lluita política.

S'espanten doncs, els que fins ara havien estat els propietaris de la paraula i els sacerdots dels nous vint i cinc anys de pau i creixent riquesa. Ara, però, també, es fa entenedor que aquesta riquesa només va poder ser possible gràcies als diners de la unió europea, i als diversos tsunamis de diner barat que Mister Greenspan va desfermar per tal d'endegar el més formidable Pla Marshall per als rics entre els rics que la història en majúscula ha conegut mai, des de l'arribada de l'or de les Amèriques (i que com ja va quedar prou documentat es va consumir en l'embaràs, gestació i part dels nombrosos Leviatans civils/eclesiàstics nascuts el dia de gràcia  de la signatura de la Pau de Westfàlia, al 1648). 

S'espanten, doncs, els amos de la pell de brau, perquè les seves ordres manifestes ja no són considerades ni seguides per la part de la plebs – Sants Innocents! - que fins ara havia tolerat la mentida pietosa a canvi de feina mileurista. Uns amos que es varen tornar tan arrogants que fins i tot a partir del 2000 van creure que s'havia acabat el temps dels equívocs útils, per arribar a creure, finalment, que el nou Diccionari els salvaria de qualsevol assalt a les muralles. N'hi havia prou, segons ells, que l'àrea de Madrid estigués cada dia, tarda i nit bombardejada amb material electromagnètic que transportes a cadascuna de les llars i dels taxis les essències de la nova gramàtica espanyola.

De tot plegat en resta un enorme esvoranc de dubtes i incertesa. I la no menys temible perspectiva que ens indica que som a les portes de la fundació d'un nou equívoc col.lectiu que entomi el risc de no deixar tanta i tanta gent fora com sembla que està passant. Malgrat tot, no son temps per a la poesia ni per als equívocs, la cosa és molt clara. No són temps per a la intimitat. Volent-ho o no, serem cridats a l'acció, per activa o per passiva, i els refugis es van tancant per una tan gran intempèrie com la que ha estat creada.

Som, de fet, en les xarxes, entrampats en la seva emotivitat rèptil. I som també en el mite de la Connexió Universal, poc amiga de significats compartits, “plens”, i que poc a poc - talment com la Gea nietzscheana - engoleix l'antiga Comunicació i la va substituint per les seves creacions incertes. El flux de les xarxes ha esdevingut més estratègic que els mateixos continguts, cada cop més irrellevants. En aquest sentit, no hi ha pas tanta diferència entre el populisme administrat per sociòlegs que ens ha esquitllat tots aquests anys, i la perspectiva del Significant Buid que, mentre duri, sembla que aplegarà voluntats fins al dia en que alguns en prenguin possessió de veritat, i per asalto.  Es a dir, convertir-lo en una eina de poder com totes les altres, amb els corresponents relats al seu servei. Els uns han mesurat els seus compromisos amb les vísceres autonòmiques, administrant el temps dels bocs expiatoris amb precisió de calendari i continuat finançament europeu fins al 2012. Els altres aspiren a mesurar les forces de la ira que s'ha desfermat, tot just per a que la onada els empenti fins a les alçades del sacerdoci que els permeti d'elaborar la nova dialèctica bolivariana, xerrameca nova però sense petroli aquest cop. Tot molt trist i, dissortadament molt i molt previsible. Ambdues generacions - es tracta d'això, efectivament amic meu - creuen poder guanyar fora del territori de la decència.

El més tràgic d'aquesta caiguda progressiva de lideratges en la mandra que ens ha acompanyat des dels noranta, serà la pèrdua d'energies que es consumiran sense remei, i el preu ja el comencen a pagar amb l'exili econòmic els més dotats i capaços, la majoria joves. Em demano quants en tornaran. Sisquere entre ells en pugui sortir una generació que no renuncii a la paraula i pugui recuperar els significats, i establir la seva pròpia memòria, tard o d'hora. Hi han mals terribles, però no n'hi ha de pitjor que aquell que no es pot expressar ni es pot fer nostre per tal de poder sobreviure-hi, humanitzant-lo.

Perquè no hi ha ni Déu ni Diable. Estem sols, i, de tot plegat només en coneixem els justos i els perversos.

Carpe diem.



dissabte, 21 de setembre de 2013

Constantinoble: de Dolapdere fins a Karaköy


Mon Ambition se borne à sensibiliser l'attention de mes lecteurs à la présence du mythe; par suite, à les mettre en mesure de détecter ses radiations dans la vie comme dans l'oeuvre d'art. Amener a quelques esprits a cette prise de conscience ne peut être tout à fait vain. Car s'il est vrai que les mutations du coeur se préparent et s'opèrent dans l'inconscient, elles datent en fait de leur épiphanie dans l'expression écrite, plastique ou picturale --- comme un amour de son premier aveu.

Denis de Rougemont

Del prefaci de "L'amour et l'Occident", edició de 1.956.



Per raó de feina he treballat regularment  -gairebé cada setmana- a Istanbul en els darrers divuit mesos. Constantinoupoli, en diu encara el meu company Grec-xipriota, quan parla per telèfon amb els seus ex-col·legues de Nicòsia. Estimo Istanbul, i aquesta ciutat, per sempre més, en els anys que em restin, serà sempre una guspira encenent-se fins el darrer dia que m'habitin els records. He llegit tot el que he pogut sobre ella. Hi he passejat per tots els indrets que he pogut, tarda rere tarda, junt amb tota la enorme massa de gent que torna de les feines i se'n va a casa cap al tard. He menjat figues, “mullareros” de préssec com els que els meus avis i jo ens emportàvem de casa els parents de Fraga quan anàvem a visitar-los, per alguna comunió o bateig. I he menjat aquelles saboroses escalivades d’albergínia i pebrot presentada talment com la iaia de València les posava en els entremesos del iaio als dinars dels dies feiners estiuencs. I he menjat els deliciosos postres dolços de  bàklava, insuperables a tota la Mediterrània. Recordo un dia a la feina en una sala de reunions. Vam improvisar-hi una menja i érem "a taula" a dinar dos musulmanes, dos cristians, i un jueu israelià que practicava menjar Kosher. Va haver-hi un acord total amb les figues, galetes i desprès tasses de cafè i té turcs.. Al final de les postres em vaig entestar en explicar què eren els “mullareros” que havia vist fer a l’era del mas de Fraga quan era petit. Al cap de tres minuts ho vaig deixar córrer. Ningú va entendre que a un préssec  pogués rebre aquella tortura al sol de la tarda de Setembre. La qual cosa diu molt de la tècnica del mullarero i del fet mateix que a  aquesta delícia culinària de la Franja de l’Aragó encara li manca la difusió que mereix, ben al contrari de les figues mediterrànies, que se’n poden trobar a Fraga,Albaida, Casablanca o a Beirut.

El primer viatge feiner a Istanbul el vaig fer a les acaballes del 2006. La tercera de les visites em va tenir allí treballant fins al matí del diumenge dia 10 de Gener de 2007. Recordo que em costava no esguardar la bellesa d'aquell matí nuvolat de la ciutat vista des de la finestra que els col·legues posaren al meu abast. Cases i més cases, edificis junts que no es deixen un mínim espai entre ells, arrapats als turons, com protegint-se mútuament de la falla que sota l'allargada del Bòsfor, es presenta tel·lúrica i puntual amb les seves tremolors, tossudes, gairebé cada quinze, vint anys. Pel Bòsfor, esplèndid, s'hi veien passar vaixells de tota mena, tots al mateix ritme d'avenç, solcant l'aigua blavosa i tenyida per la lluïssor de llum mediterrània. La ciutat, serena i com convençuda d'aquella mena de presència eterna, s'imposava a la mirada amb tot aquell immens guirigall de cases arrapant-se als cingles. En la llunyania, cap al nord-oest, uns quants gratacels ja ben visibles, pujant inexorables al barri de negocis de Levent i més a prop, el dominador pont llunyà de Ortaköy encavalcant-se vers la part asiàtica de la ciutat. 

El mateix dissabte  9 de Gener de 2007, a l’Hotel on era vaig connectar-me a Internet i vaig saber de l'assassinat en atemptat del periodista armeni Hrat Dink. El mata un jove de disset anys criat en una de les regions més orientals del nord del país, a tocar amb la frontera actual amb armènia. Smerdiakov no descansa, vaig pensar com tantes altres vegades. Sempre hi ha un pare perdut o absent als inicis psicològics del crim d’un germà. I sempre hi ha un altre germà que en fa un relat de salvació en la perdició. Estètica de tots els nihilismes. Fins que les radiacions de l’aprenent de mitòleg encenen el ritual del plom i la sang. L’endemà, ja a Madrid, vaig veure la notícia als diaris i en els dies posteriors la manifestació de protesta que es va organitzar, participant-hi gent de totes les tendències polítiques. Però molt especialment aquella important però encara molt minoritària fracció de la societat civil turca que voldria introduir al país una veritable separació de poders, que poques repúbliques han estat capaces de bastir en els seus inicis en el món musulmà. Gairebé cent mil persones a l’avinguda Tarlabasi, que porta a la plaça Taksim, i en paral·lel al carrer Istiklal-Independència, artèria comercial de la ciutat des dels inicis del Segle XX.

El periodista Hrat Dink era – i és encara en la representació viva de la seva memòria -- la cara culta i educada de la cada cop més feble comunitat armènia d’Istanbul. En els darrers mesos de la meva estada a la ciutat, per tornar de la feina a casa, cobria a peu la llarga pujada que passa pel mig del miserable barri armeni fronterer amb Dolapdere, ell mateix una veinada de pobres turcs i kurds immigrats del camp, que poc a poc es va omplint de gratacels i luxosos comerços que conviuen amb les tradicionals botigues de pneumàtics  i rodes que són tan comunes per aquell devessall de carrers, una llera per la que baixen gent i cotxes a tota velocitat. Com que des de la finestra que tinc vora l'escriptori on treballo a la meva feina es veia el petit campanar de l’església ortodoxa armènia de la Aya Konstantin, vaig pensar que valdria la pena passar-hi i fer-li una visita al capvespre, en haver plegat. Rucades de turista inexpert i apassionat pels mites corre-cuita. En arribar-hi, comprovo aquell mur de més de tres metres que n'impedeix l’entrada. De sobte, jo m'hi faig a l'horari, al voltant de les vuit i mitja de la nit, se senten els esclats eixordadors de tots els altaveus per on els muetzins del barri criden a la pregària, en un àrab llegit directament de l’Alcorà i que cap turc arriba a entendre del tot. La pregària que acompanya la crida es torna a repetir i comprovo la foscor total a la porta de l’església. El mur evoca la realitat d'una necessària defensa permanent d'aquell lloc de culte. El mur evoca la separació profunda en aquell petit i miserable barri, de tot un país que vol ser-ho, però que no aconsegueix integrar veritablement la pluralitat dels referents del seu passat.  Es fa gairebé de nit i segueixo pujant cap a Beyoglu. Tres o quatre carrers estrets, amb cases en les que fa potser setanta o vuitanta anys hi varen viure funcionaris del govern o comerciants. Totes es troben avui ennegrides, abandonades, talment com si les façanes pelades i la totxana podrida per la humitat ambiental anés a caure damunt de tota aquella gent que entra i surt, les botigues i botiguetes de queviures i telèfons mòbils. i les dones amb nens mig esparracats assegudes a les escales que surten cap al carrer. Concloc que els nens i nenes que xuten la pilota en aquella baixada no són turcs. No duen samarretes de futbol de cap equip de la ciutat – cosa gairebé de costum orgullosament obligada en la majoria de carrers --. Les dones, mares i àvies amb faldilles estampades fins als peus, mal calçades, assegudes als portals, mengen fruita bo i vigilant tota aquella xicalla cridanera. Sense hijab, duen en canvi un mocador diadema lligat pel clatell. Segueixo pujant pels carrers de llambordes mig trencades i asfalt ple de forats que supuren un fang negre, com si sorgís del mateix segle dinou, quan tot allò només era un escampat. Arribo a la comissaria de policia que hi ha al costat del principal prostíbul legal de la ciutat. Gairebé fent cantonada amb el Bulevard TarlabasI, amplia avinguda de trànsit rodat intens i de vianants apressats que tornen de la feina, i de la qual el govern n'està allunyant la prostitució al carrer a còpia d’especulació immobiliària i vehicles de la Polis. Els mocadors lligats al cap d’aquelles dones em fan adonar que són d’origen pagès, armeni, sens dubte, però que potser porten a la ciutat més d’una generació i que aquell ús mig rebel mig frustrat en podria ser ben bé encara el signe de la seva identitat, inevitablement marginada i marginal. Canvio poc a poc la meva percepció de turista estabornit per la de visitant de la ciutat que comença a veure el que molts dies té davant els nassos. Passejo i m’aturo amb el suficient temps per donar-me a comprendre que tot allò és humanitat, molta humanitat comprimida en uns carrers que semblen als que vaig conèixer de petit, als llocs que havien estat el call antic del meu poble. Amb la diferència que aquelles cases em semblaven segures, que no podien caure mai, i avui ja gairebé ningú gosaria viure-hi, tal com passa en aquesta pujada de Dolapdere, on les famílies pobres desafien la misèria i l'abandó, sabent que el proper terratrèmol els deixi potser sense rés, literalment. Entro en un comerç i hi compro unes galetes Ülker per prendre amb el té de demà al matí. Vull fer-hi una mica de vida, una mica de costum en aquella pujada de Dolapdere.

Surto de la petita tenda (Gràcies, gràcies,...) i segueixo caminant per la pujada cap a Beyoglu, el barri del damunt i que, baixant el turó ja s'anomena el districte de Pera, al que l'alcaldía del districte li vol retornar el glamour que va tenir fins als anys vuitanta, i des on s’hi albira la ciutat em durà a Karaköy, el districte dels antics molls de mercaderies en el que visc i des del que puc veure cada nit i cada matí la vitalitat incombustible del Bòsfor i les seves llums. Topkapi i la Aya Sophia iluminats. Postal de turista altre cop.  He de passar pel carrer Istiklal. Què poc m’imagino com acabarà al Juliol, ple de llaunes de gas lacrimogen i amb totes les botigues tancades! Mentre, recordo les fotografies del llibre de memòries d’infantesa d’Istanbul del Nobel Pamuk, on es poden veure els efectes de la primera gran revolta, gairebé un pogrom, contra els comerciants grecs de Beyoglu, en aquelles fotografies en blanc i negre dels anys cinquanta. He comprat llibres, tots recomanats per aquell llibre ja unit per sempre a la ciutat, ja en tinc tants que parlen de Constantinoble i d’Istanbul que, segurament, només podré acabar-ne la lectura quan em jubili. No hi fa rés. Ja visc en ells, i en la fascinació de tants i tants relats com en brollen. La ciutat em mostra les seves radiacions, com si hi hagués una mena d'esforç secret, de desenes de segles deslliurats del dictat humà i que operen al seu albir, produint una història sots-terrada, paral·lela, aliena a poblacions, governs, guerres i terratrèmols. El present s’esforça en manar, però el futur està sempre amarat de les esperances i ambicions dels que ja no hi són. I penso que m'he tornat una mica com la gent de la ciutat, inexorablement nostàlgic, perquè a Istanbul veus i vius que tot, tot passarà. I també creus que demà tornaràs a veure el Bòsfor i n'imaginaràs la profunditat de la terra a punt de tremolar, allí on to es va iniciar. 

Després de creuar Istiklal, baixo poc a poc cap a Tophane, envoltat de turistes perduts. M'aturo a la botiga de les verdures i en faig provisió. Per primer cop en sis o set mesos, el Sr. Halil em pregunta si sóc Turc. Li dic que vinc de Ispanyie i em mira de retruc mentre em cobra amb la tarja de crèdit. Em somriu, però sense allargar-ho gaire, no sigui que em cregui definitivament que he esdevingut de debò algú del barri. I arribo finalment a la plaça on hi ha la font de marbre de Tophane. Creuo l'avinguda i m'aturo un parell de minuts a la petita finestra lateral de la mesquita d'Alí Pasha, bella, sempre il·luminada de nit. N'hi han uns quants que s'han aturat a resar abans d'arribar a casa, ben de nit. Continuo fins l'edifici del meu apartament. 
Demà tornaré a veure el Bòsfor des de la finestra. Topkapi i l'Hagia Sofia, la barana del balcó del costat, rosegada pel rovell i les taques que hi deixen els coloms. Com gairebé cada matí, pensaré que hi ha massa història encavalcada en aquesta ciutat, i que, aquesta pluralitat inabastable de dimensions, la farà sempre rebel a totes les generalitzacions. Com si cadascun dels que hi viuen i hi moren, hi tingués un racó de temps reservat per sempre, vora el mateix Bòsfor o en la petita, fascinant memòria que te'n emportes, per sempre.




diumenge, 15 de setembre de 2013

Via Desbordada

 
 
El 'gran' periodista, Sr. José Antonio Zarzalejos, ha bufat ampolles amb el títular de La Vanguardia del propassat 12 de Setembre: Via Desbordada.  M'en han arribat les notícies a la meva illa deserta i certament la Via Catalana ha aconseguit una audiència més que estimable, en contingut, però sobretot en la seva forma. No cal dir-ne gaire més, aquí, perque mig món ho va veure. Per això, els patètics esforços que fa l'esmentat periodista en l'article d'avui diumenge 15 de Setembre per tal de disseccionar el moment polític creat per la vía són, a l'ensems, una bona mostra del moment polític i l'impacte enorme que l'11 de Setembre de 2013 ha estat realment a Espanya. Malgrat el tò semblant a altres ocasions, l'espanyol intel·lectualment més seriós de la premsa de Madrid i que més ha fet per tombar la imatge del President Mas en les instàncies polítiques d'aquesta província, per primer cop ha mostrat un veritable cabreig que fins li ha fet tremolar la seva fibra basca. No hi ha com un basc per encarnar la música de l'espanyolitat. Els esforços de l'article d'avui demostren, finalment, que els arriba el moment de la manca de recursos. I això els passa als millors entre ells. La culpa, realment, la té la Via Catalana. 
 
Li he deixat un comentari a l'article del diari, que m'he volgut emportar a la meva illa mediterrània. Lluny de casa, l'article en sí és una victòria. Una gran victòria:

Estan tan acostumbrados vds a pensar que manejan la agenda política i el pensamiento de los ciudadanos que siguen sin enterarse de la música. El Madrid Vertical acaba siempre cayendo de su Rocinante pero sin la luz que cegó a Pablo ... Los paradigmas de la "política politizada" no digo que no sean útiles, pero no son suficientes. No es de ahora, Catalunya hace tiempo que ha dejado de mirar a España, pero ello no la ha convertido en ciega. Si en España la lectura de Sigmund Freud fuera del nivel de países como Francia o Estados Unidos, Cervantes sería un autor histórico, no del presente. Por eso a España no le queda otra que revivir el mismo drama en forma de esperpento. Menos mal que nos queda la verguenza ajena, porque exhibir la propia parece merecer la contínua y dura represión de las Audiencias que nos gobiernan. Curioso, en Inglés "audience" se refiere a las personas a las que se dirige el que necesita recabar apoyo de algún tipo. En Español, audiencia suena a dictado final de los mandamases de siempre. Soy consciente de que el estado español no ofrecerá finalmente nada aceptable. No se nos considera un interlocutor, y nuestras instituciones han sido ridiculizadas hasta el punto de hacer salir a la gente a la calle dándose las manos para mostrar que ellos SI se respetan a si mismos. Entiéndanlo, Catalunya es una nación y hace siglos que defiende su presente y su futuro. La única diferencia es que ahora vamos a romper el silencio de nuestros abuelos y el temor de nuestros padres. Porque no queremos que nuestros hijos sigan siendo considerados una anomalía.

dissabte, 24 de novembre de 2012

El cor ens diu

"Els pobres intel·lectuals catalans, sempre menyspreats, sempre bescantats, som els tristos custodis d'aquesta llum sagrada. Servem-la amb humilitat, sense esperar del nostre esforç fidelíssim cap premi ni cap agraïment. Servem-la contra tot el món i contra la nostra gent mateixa. Vingui el que vingui, que sempre per a vetllar-la hi hagi almenys un estol com el nostre. El cor ens diu que els nostres fills o els nostres nets veuran temps millors. Però, si no fos així, si encara una pitjor onada d'adversitat hagués de colgar-nos, el darrer de nosaltres, en desaparéixer, treuría el cap fora de l'aigua, una última vegada, en un esforç suprem, per sospirar dolçament, amb un somriure absurd, però invencible: Visca Catalunya!

Agustí Calvet "Gaziel"
Ermita de Sant Elm
(Sant Feliu de Guíxols).
Setmana Santa del 1944


Aquest text pertany als darrers mots del Quina mena de gent som. El vaig descobrir a Madrid, una tarda de diumenge d'hivern del 2003. Des de la meva finestra de casa podia veure com el cel rogenc de crepuscle queia damunt les muntanyes del "Puerto de la Cruz Verde", que serpentegen des de El Escorial fins a posar-se als peus de la ciutat d'Avila.  El meu refugi en aquells temps d'éxits aparents i eufòria immobiliària va ser la mena de gent que som, i, sense dubtar-ho ni un segon, la companyia del Cuaderno de Madrid del Sr. Juliana a La Vanguardia dels diumenges a Villanueva de la Cañada. Signes, mapes, més mapes i enteniment, molt enteniment enmig de totes aquelles boires que havíen de venir. A Madrid es veu i es viu el reflux de les onades que arriben de Catalunya d'una forma única i particular. Els miralls de la capital espanyola tenen una especial forma de processar, absorbir, modificar i finalment reflectir les imatges corresponents al OVNI Catalunya. Els avistaments que es fan i sobretot, es narren des de la redacció de El Popular (recordi el lector les "Luces de Bohemia", del grandíssim Valle Inclán) em resultaven cada cop mes paradoxals. La premsa madrilenya - la premsa més "imprenta" -- no crida l'atenció per la profunditat de l'anàlisi o per la originalitat i rellevància de les fonts i els temes. Al lector hom li dona convicció. Gosadía verbal. A veure qui la diu més grossa, bò i esperant que el lector romangui, encara més, silent en el seu silenci natural, obligat per la seva distant i passiva - en un principi - condició.

A Madrid ja començava a passar cap al 2003 com si molts articles i canonades de les ràdios comencéssin per un "Mire Usté", i després la parrafada de conviccions, massisses i inqüestionables. Aterrar en aquell Madrid era com aquelles arribades en paracaigudes penjats als arbres de les pel·licules bèl·liques sobre la segona guerra mundial. No sabíes si els que es presentaríen per saludar-te seríen uns soldats alemanys amb llençaflames per a sucarrar-te o una d'aquelles actrius franceses vestides per a l'ocasió amb botes katiusques de pagesa normanda educada com una estudiant del Quartier Latin, i amb uns cabells tendres, i una masía propera amb un possible jaç plé de promeses de flaire d'herba emplujada.
En aquells anys ja començava a passar que allò important no era la versemblança d'allò que hom deia, en els anomenats mitjans. L'important era construïr-la, i exercir-la com a facultat narrativa; i fer-ho a partir de remoure el fang de capes i més capes d'ancestral prejudici espanyol.

Poc a poc i amb els mesos i anys em vaig anar posant inquiet, i l'article del Sr. Juliana se'm va convertir en una necessitat, una referència de la que no en podía passar. Especialment aquelles tardes de llum vermellosa del crepuscle quan tornàvem a casa baixant per la carretera de El Escorial, Valdemorillo i la plana que dona a Brunete. Va venir el tripartit, la malcarada aventura de l'Estatut del 2005, el joc de miralls català, carregat de mentides pròpies i alienes. I molta esperança, molta il.lusió, molt pensament màgic. Tot es va acabar al Julioil de 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional. Catalunya va voler fer política després de l'aprovació de la Constitució al 1.978 . Poc a poc, i amb graus de diferent intenssitat i contundència, a Catalunya se li ha anat dient que no faci Política, que aquest és un afer que, en veritat, només es pot fer a Madrid. Aquí és on hi ha la política, per dret de capitalitat, de conquesta o com se'n digui, tant els fa. Per a Catalunya només hi ha Administració. Espanya, el percentatge d'espanyols que adminstra desde Madrid i des dels llocs clau de las Provincias, ens diu que ja no hi ha reciprocitat. Es com si s'adrecéssin a un cadàver que s'entesta en aixecar el cap del taüt, una darrera veu catalana que vol aixecar el cap per damunt l'aigua, una i altra vegada. I ells es limiten a repetir-li que no insisteixi, que renuncïi a parlar i a existir. Així va ser, així ha estat, i potser així volen que tot plegat acabi.

Avui és el 24 de Novembre de 2012. Vull fer un homenatge privat a Agustí Calvet, Gaziel. I amb ell a Amadeu Hurtado, Joan Sales i Màrius Torres,  que també m'han acompanyat aquests anys, molts i molts diumenges, aquí al meu poble, Villanueva de la Cañada. I a l'Enric Juliana, sense el qual el nostre pais no podría reconéixer moltes de les cares del seu prisma plural, insistent.

Demà potser treure'm el cap per damunt l'aigua un cop més, i si tots hi som, la nostra veu es sentirà a Europa. La nostra anhelada Europa. 

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor ...

"Sancha Brava" I

Hi ha un llibre que vaig tenir la sort d'adqurir fa vint i nou anys, publicat per l'editorial Grasset, i que em vaig fer enviar a Badajoz, on feia el servei militar l'any 1983, dos anys després de l'intent -en molts aspectes reeixit- de cop d'estat militar a Espanya. El llibre du per títol Mensonge Romantique et Verité Romanesque, de l'aleshores inclassificable autor francés René Girard, fill d'Avinyó i també fill del critic teatral que va donar a aquella vila els inicis del Festival de Teatre que li han donat coneixença arreu del món. El llibre em va arribar a les mans mercés a l'enviament que me'n va fer la meva millor amiga d'aquell temps, la més estimada, des de Barcelona. El vaig recollir al correu després d'haver-hi invertit una bona part de les cinc mil pessetes que el meu avi, puntual, em feia arribar cada mes. Era als inicis del mes d'Octubre. Des de les primeres pàgines, la lectura em va arrossegar i se'm va endur com un corrent. Em vaig passar la major part de les hores en aquella oficina de la "Compañía" fullejant i sotsratllant el llibre, adés amb blau, adés amb vermell, amb un d'aquells llàpisos de doble color i doble, gruixuda punta, que segurament ja han desaparegut de la ciruclació fa molts anys. Més d'un i més de tres cops en un d'aquells inacabables matins em tenía que aixecar sobtadament després de desar - com un llam - el llibre en un calaix o en el prestatge, llençant-lo amb dissimul cap al costat. "Susórdenes mi capitán! ... susórdenes mi teniente! ... Normalment l'ensurt no arribava a ser. Trobar soldats en hores de feina fullejant novel.letes del Far West era quelcom amablement tolerat en tots els ordres de la supervisió militar espanyola. Cal afegir que uns mesos més tard, quan em varen fixar un correctiu de dos mesos de calabós, vaig tenir la clamorosa experiència de veure com l'oficial de guàrdia d'un d'aquells díes em va prendre l'exemplar de Els Germans Karamazov quan llegía assegut a la banqueta d'aquell "cuarto". Ho va fer bastant convençut que Dostoievski podría ser un autor inspirat pel marxisme o, cosa molt pitjor, el comunisme. Mai he estat massa procliu a fer broma amb les coses d'Espanya. Anys enrera em vaig prendre la molèstia de llegir León Felipe, Cernuda i sobre tot Machado. Espanya em feia estimar-la, i l'estimava. El cas és que, aquell día d'hivern i boira de Badajoz, quan vaig tornar a seure a la banqueta de la cel·la i vaig veure que hom m'avia pres aquell llibre de les mans bò i fent obrir la porta de ferro amb la seva finestreta de forrellat adient, em va caure l'ànima als peus.  
Potser per experiències d'aquesta mena i altres que vaig viure en aquella tardor trista i nuvolada prop de la riba del Guadiana, en aquella Sancha Brava, la troballa de "Mensonge Romantique ... " em va resultar providencial. Les pàgines dedicades al Quixot les vaig passar depressa, molt de pressa. Després va venir Madame Bovary, Julien Sorel, Mme. de Rênal, i Proust, sobretot Proust. Una part ben avorrida, per la sofisticació de l'orgull de l'esnobisme, i sobretot pel poc interés que mai havien tingut per al mi els precedents de la primera guerra mundial, si ho comparo amb la fal.lera que em despertaven les aventures d'aquells adolescents que van passar pel seminari de Tübingen a les acaballes del Segle XVIII. La mal anomenada Transició ens va deixar a molta gent orfes d'un passat rebel i gloriós en el que aixecar semblables ambicions futures i aspirar a uns mensuals honors en la fira de les vanitats, preludi de la generació dels porros, l'heroína i, una mica més tard, la SIDA.
Allí, en aquell miserable cul del món cultural i de tota mena, és on vaig descobrir realment les Memòries del Subsòl, llibre de capçalera d'alguns amics i amigues del meu temps. Llibre, els ressons del qual ens arribaven amb una música propera, interior, indesxifrable, producte només d'aquell fenòmen que fa la sordera causa directa de la fascinació per herois que no ho són, però que uns i altres necessitem crear per tal de no quedar en la solitud de les nostres febleses, i l'incomprenssible corrúa del nostre destí, indiferent a la nostra sort, petita, mediocre, i impossible de restituïr en cap panteó d'herois civils o eterns.
El gran moment, les Memòries del Subsòl, de Dostoievski. El doble miserable, l'orgull més erm i més pobre, i aleshores vaig començar a comprendre el món al que havía anat a parar i del que no sortiría fins a mes d'Agost del següent any. Les lògiques implacables de les humiliacions diàries. El més dur de tot, però, va ser comprovar, entre tots aquells joves entre els que m'hi incloc, com n'és de terrible la predisposició humana a agenollar-se per tal de rebre un "regard" d'aquells dels que Jean Paul Sartre en va fer una sencera vida literària.