Quan has dedicat una part important de la teva
vida a l’adquisició de coneixement, i te n’has servit amb un cert èxit per tal
de conduir-te en la selva social, arriba un punt on t’adones del repte que
tenen els mitjans de comunicació en general i la societat sencera en el que
podríem definir el manteniment de les condicions de vida d’aquest tresor que
anomenem coneixement, saber, saviesa i tots els noms que hi vulgueu afegir. Jo,
que tinc prou anys com per a recordar l’angunia de l’avia quan veia apropar-se
a la masia la parella de la guàrdia civil amb els fusells penjant a l’espatlla,
me’n faig creus de cóm han canviat els esforços per a reprimir la iniciativa de
la gent o de canalitzar-la en formes cada cop més sofisticades a paràmetres de
conducta imposats des de dalt. Ja fa molts anys que vaig llegir El Sofista de
Plató, i des d’aleshores estic convençut de que per a algú que ha conegut la
guerra, per poc indirectament que sigui, l’axioma que diu que l’home és la
mesura de totes les coses, només serveix per a emocionar-te amb un poema amorós
de Joan Salvat-Papasseit, i poca cosa més. Les crítiques més superficials que
se li han fet a Plató – el platonisme a banda, com la resta d’ismes – mai observen
que ell va ser el que va introduir la mateixa alteritat al cor de les coses. Les
coses són, tenen entitat i la lògica (també logos) no pot negar-ho sense
negar-se a si mateixa. Però “no són” en la mesura en que són “altres”, i
aquesta diferència, tan invisible a la convicció de nosaltres mateixos, és tan
certa i perenne com la nostra ombra. Sense aquest pas filosòfic, un salt per a
mi comparable a la petjada en la lluna, ni Aristòtil hauria pogut donar forma
consistent a la transformació que observem en tot el que ocorre, ni les futures
ciències no haurien estat tampoc possibles.
La teoria platònica de les idees neix d’aquest
recel, i de la necessitat de trobar una mesura objectiva, externa als desitjos
creadors de miratges, de qualsevol aspecte de la realitat per al que siguem
temptats a anomenar “veritat”. Una veritat ultramundana amb la que hi podríem
conrear alguna mena de parentiu, en un esforç que, com demostra el cas del
mateix Plató, ha certament triomfat ben enllà de la seva generació. Aquesta
divisió tant del coneixement i les seves formes, com de la mateixa realitat
havia de donar pas, en franca conseqüència, a una teoria de l’error, que el
Mite de la Caverna ens anunciava ja com la nostra capacitat, també innata, per
a crear miratges fruit del nostre desig, és a dir, de la nostra mancança
fonamental. Mancança d’ésser i de saber, mancança de les dues coses, d’on
sorgeix tota la força i drama de l’Eros, fill de Poros i Penia, del recurs i de
la pobresa. Si alguna cosa sabem, és que som nosaltres qui donem nom a les coses
i nosaltres també els que ens les trobem instituïdes, anomenades per les
generacions que ens han precedit. Una altra cosa que sabem és que no és la
realitat de les coses mateixes la que ens forneix el poder d’anomenar-les. Ben
abans, existeix la creença quasi biològica en la realitat de l’alteritat, dels
que ens parlen quan encara ni nosaltres mateixos sabem qui som, ni qui volem
ser, ni a qui ens voldríem assemblar. Sense un fort arrelament en el que abans
en deien “ànima” d’aquest sentiment del parlar i ser parlat, és absolutament
impossible no només l’aparició del coneixement en el sentit més quotidià
d’aquest terme en català, sinó també de la mateixa essència de la identitat
personal, i els “esquematismes” kantians que la fan, en tot moment, possible:
permanència, successió, coexistència.
És una terrible tragèdia per a Europa – de la
que som a temps de refer-nos – que hagi estat Martin Heidegger un dels més
actius crítics d’aquesta revolució platònica. Ell, que amb tanta raó va
criticar la tecnificació del coneixement reduït a mera expertesa, és també el
que més ha fet per a reclamar un retorn al pensament presocràtic, per be que no
ens en va indicar de forma clara els camins que ens hi haurien de dur. Si que
sabem, en canvi, què van fer els amics del partit amb el que va arribar a
simpatitzar, amb el coneixement entès – exclusivament – com a expertesa
subordinada a desitjos col·lectius animats d’una identitat que es volia la
mateixa per a un esdevenidor mil·lenni. Em poso del costat de Hannah Arendt
quan ens recorda – gairebé al llarg de tota la seva vida – que la producció
d’aquell miratge col·lectiu que va derivar en la destrucció de tot un poble,
tecnificada i industrialitzada, no té encara un relat complet de qui eren i com
eren els botxins. Com també passa amb l’humus antropològic i cultural que en va
ser l’ou i la serp al mateix temps. Sembla que no se li va perdonar l'ambició d'haver pretès entendre tot allò, indirectament acusant-la de justificar el botxí i criticar la víctima fins a un punt no admisible per al seu entorn històric.
A Europa no vivim en els temps de la pesta
bèl·lica. El nostre repte ja no és el barallar-nos fins a l’inútil sacrifici
les generacions per la captació i del carbó i l’acer. Uns amics americans amb
els que he treballat els darrers deu anys em van convèncer d’aspectes de la
nostra Europa que, malgrat no entendre gairebé i percebre’ls força feixucs, no
deixen de provocar-los una certa enveja. Els dos mil cinc cents anys dels que
tenim un coneixement detallat del nostre continent, els resulten fascinants i ,
al mateix temps poc comprensibles. Però saben i comproven que, amb el contacte
cultural o econòmic que fan amb nosaltres, tot això que aquí anomenem
“coneixement” és un recurs de tal magnitud, que el sol fet de pensar que en
teoria hi som abastament educats, els significa un seriós motiu de respecte pel
som i del que encara és, indubtablement, el nostre potencial. No hi ha dubte
que els nord-americans que viatgen - i
aquesta és allí encara una forma de promocionar a l’empresa – viuen el fenomen
de la globalització, en la que ens veuen amb uns avantatges de partida que
nosaltres europeus encara no hem posat en valor, per moltes i molt complexes
causes, també fruit de la nostra història.
Sempre diuen veus assenyades del món del
periodisme que la primera víctima de la guerra és la veritat. Hanna Arendt ens
diria que és cert, però que n’és la segona. La primera és el coneixement. Del
nervi més íntim del coneixement ella, com Heidegger, en deia “das Denken”, el pensar.
En altres mots, la identitat i la relació. Els europeus tenim un problema amb
la identitat. I això té conseqüències per a allò que podem considerar i
estructurar com a Coneixement, amb tota l’amplada que hom li vulgui donar a
aquest terme. Hem creat una Europa tecnificada i tecnòcrata, que es mou amb el
salconduit de l’euro compartit, i les parts que la constituïm no ens reconeixem
encara com a “altres” entre nosaltres ni en relació a l’horitzó futur, és a
dir, les noves generacions. Aquesta no admissió de la novetat que implica tot
futur és un bloqueig d’una enorme transcendència per als nostres fills. Hem
creat – i finançat - miralls convexos per a que aquesta deformitat ja visible
del nostre futur no fora massa evident. La crisi dels refugiats i les
conseqüències politico-electorals immediates ha fet esclatar el vidre d’aquests
rovellats espills. La única alternativa és el pensar, el pensar-nos, que només
pot tenir un inici si som capaços d’acceptar les alteritats en les que
s’emmarca tota identitat i tot pensament.
Si no pensem les idees, les idees ens pensaran
a nosaltres.