dissabte, 24 de novembre de 2012

El cor ens diu

"Els pobres intel·lectuals catalans, sempre menyspreats, sempre bescantats, som els tristos custodis d'aquesta llum sagrada. Servem-la amb humilitat, sense esperar del nostre esforç fidelíssim cap premi ni cap agraïment. Servem-la contra tot el món i contra la nostra gent mateixa. Vingui el que vingui, que sempre per a vetllar-la hi hagi almenys un estol com el nostre. El cor ens diu que els nostres fills o els nostres nets veuran temps millors. Però, si no fos així, si encara una pitjor onada d'adversitat hagués de colgar-nos, el darrer de nosaltres, en desaparéixer, treuría el cap fora de l'aigua, una última vegada, en un esforç suprem, per sospirar dolçament, amb un somriure absurd, però invencible: Visca Catalunya!

Agustí Calvet "Gaziel"
Ermita de Sant Elm
(Sant Feliu de Guíxols).
Setmana Santa del 1944


Aquest text pertany als darrers mots del Quina mena de gent som. El vaig descobrir a Madrid, una tarda de diumenge d'hivern del 2003. Des de la meva finestra de casa podia veure com el cel rogenc de crepuscle queia damunt les muntanyes del "Puerto de la Cruz Verde", que serpentegen des de El Escorial fins a posar-se als peus de la ciutat d'Avila.  El meu refugi en aquells temps d'éxits aparents i eufòria immobiliària va ser la mena de gent que som, i, sense dubtar-ho ni un segon, la companyia del Cuaderno de Madrid del Sr. Juliana a La Vanguardia dels diumenges a Villanueva de la Cañada. Signes, mapes, més mapes i enteniment, molt enteniment enmig de totes aquelles boires que havíen de venir. A Madrid es veu i es viu el reflux de les onades que arriben de Catalunya d'una forma única i particular. Els miralls de la capital espanyola tenen una especial forma de processar, absorbir, modificar i finalment reflectir les imatges corresponents al OVNI Catalunya. Els avistaments que es fan i sobretot, es narren des de la redacció de El Popular (recordi el lector les "Luces de Bohemia", del grandíssim Valle Inclán) em resultaven cada cop mes paradoxals. La premsa madrilenya - la premsa més "imprenta" -- no crida l'atenció per la profunditat de l'anàlisi o per la originalitat i rellevància de les fonts i els temes. Al lector hom li dona convicció. Gosadía verbal. A veure qui la diu més grossa, bò i esperant que el lector romangui, encara més, silent en el seu silenci natural, obligat per la seva distant i passiva - en un principi - condició.

A Madrid ja començava a passar cap al 2003 com si molts articles i canonades de les ràdios comencéssin per un "Mire Usté", i després la parrafada de conviccions, massisses i inqüestionables. Aterrar en aquell Madrid era com aquelles arribades en paracaigudes penjats als arbres de les pel·licules bèl·liques sobre la segona guerra mundial. No sabíes si els que es presentaríen per saludar-te seríen uns soldats alemanys amb llençaflames per a sucarrar-te o una d'aquelles actrius franceses vestides per a l'ocasió amb botes katiusques de pagesa normanda educada com una estudiant del Quartier Latin, i amb uns cabells tendres, i una masía propera amb un possible jaç plé de promeses de flaire d'herba emplujada.
En aquells anys ja començava a passar que allò important no era la versemblança d'allò que hom deia, en els anomenats mitjans. L'important era construïr-la, i exercir-la com a facultat narrativa; i fer-ho a partir de remoure el fang de capes i més capes d'ancestral prejudici espanyol.

Poc a poc i amb els mesos i anys em vaig anar posant inquiet, i l'article del Sr. Juliana se'm va convertir en una necessitat, una referència de la que no en podía passar. Especialment aquelles tardes de llum vermellosa del crepuscle quan tornàvem a casa baixant per la carretera de El Escorial, Valdemorillo i la plana que dona a Brunete. Va venir el tripartit, la malcarada aventura de l'Estatut del 2005, el joc de miralls català, carregat de mentides pròpies i alienes. I molta esperança, molta il.lusió, molt pensament màgic. Tot es va acabar al Julioil de 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional. Catalunya va voler fer política després de l'aprovació de la Constitució al 1.978 . Poc a poc, i amb graus de diferent intenssitat i contundència, a Catalunya se li ha anat dient que no faci Política, que aquest és un afer que, en veritat, només es pot fer a Madrid. Aquí és on hi ha la política, per dret de capitalitat, de conquesta o com se'n digui, tant els fa. Per a Catalunya només hi ha Administració. Espanya, el percentatge d'espanyols que adminstra desde Madrid i des dels llocs clau de las Provincias, ens diu que ja no hi ha reciprocitat. Es com si s'adrecéssin a un cadàver que s'entesta en aixecar el cap del taüt, una darrera veu catalana que vol aixecar el cap per damunt l'aigua, una i altra vegada. I ells es limiten a repetir-li que no insisteixi, que renuncïi a parlar i a existir. Així va ser, així ha estat, i potser així volen que tot plegat acabi.

Avui és el 24 de Novembre de 2012. Vull fer un homenatge privat a Agustí Calvet, Gaziel. I amb ell a Amadeu Hurtado, Joan Sales i Màrius Torres,  que també m'han acompanyat aquests anys, molts i molts diumenges, aquí al meu poble, Villanueva de la Cañada. I a l'Enric Juliana, sense el qual el nostre pais no podría reconéixer moltes de les cares del seu prisma plural, insistent.

Demà potser treure'm el cap per damunt l'aigua un cop més, i si tots hi som, la nostra veu es sentirà a Europa. La nostra anhelada Europa. 

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor ...

"Sancha Brava" I

Hi ha un llibre que vaig tenir la sort d'adqurir fa vint i nou anys, publicat per l'editorial Grasset, i que em vaig fer enviar a Badajoz, on feia el servei militar l'any 1983, dos anys després de l'intent -en molts aspectes reeixit- de cop d'estat militar a Espanya. El llibre du per títol Mensonge Romantique et Verité Romanesque, de l'aleshores inclassificable autor francés René Girard, fill d'Avinyó i també fill del critic teatral que va donar a aquella vila els inicis del Festival de Teatre que li han donat coneixença arreu del món. El llibre em va arribar a les mans mercés a l'enviament que me'n va fer la meva millor amiga d'aquell temps, la més estimada, des de Barcelona. El vaig recollir al correu després d'haver-hi invertit una bona part de les cinc mil pessetes que el meu avi, puntual, em feia arribar cada mes. Era als inicis del mes d'Octubre. Des de les primeres pàgines, la lectura em va arrossegar i se'm va endur com un corrent. Em vaig passar la major part de les hores en aquella oficina de la "Compañía" fullejant i sotsratllant el llibre, adés amb blau, adés amb vermell, amb un d'aquells llàpisos de doble color i doble, gruixuda punta, que segurament ja han desaparegut de la ciruclació fa molts anys. Més d'un i més de tres cops en un d'aquells inacabables matins em tenía que aixecar sobtadament després de desar - com un llam - el llibre en un calaix o en el prestatge, llençant-lo amb dissimul cap al costat. "Susórdenes mi capitán! ... susórdenes mi teniente! ... Normalment l'ensurt no arribava a ser. Trobar soldats en hores de feina fullejant novel.letes del Far West era quelcom amablement tolerat en tots els ordres de la supervisió militar espanyola. Cal afegir que uns mesos més tard, quan em varen fixar un correctiu de dos mesos de calabós, vaig tenir la clamorosa experiència de veure com l'oficial de guàrdia d'un d'aquells díes em va prendre l'exemplar de Els Germans Karamazov quan llegía assegut a la banqueta d'aquell "cuarto". Ho va fer bastant convençut que Dostoievski podría ser un autor inspirat pel marxisme o, cosa molt pitjor, el comunisme. Mai he estat massa procliu a fer broma amb les coses d'Espanya. Anys enrera em vaig prendre la molèstia de llegir León Felipe, Cernuda i sobre tot Machado. Espanya em feia estimar-la, i l'estimava. El cas és que, aquell día d'hivern i boira de Badajoz, quan vaig tornar a seure a la banqueta de la cel·la i vaig veure que hom m'avia pres aquell llibre de les mans bò i fent obrir la porta de ferro amb la seva finestreta de forrellat adient, em va caure l'ànima als peus.  
Potser per experiències d'aquesta mena i altres que vaig viure en aquella tardor trista i nuvolada prop de la riba del Guadiana, en aquella Sancha Brava, la troballa de "Mensonge Romantique ... " em va resultar providencial. Les pàgines dedicades al Quixot les vaig passar depressa, molt de pressa. Després va venir Madame Bovary, Julien Sorel, Mme. de Rênal, i Proust, sobretot Proust. Una part ben avorrida, per la sofisticació de l'orgull de l'esnobisme, i sobretot pel poc interés que mai havien tingut per al mi els precedents de la primera guerra mundial, si ho comparo amb la fal.lera que em despertaven les aventures d'aquells adolescents que van passar pel seminari de Tübingen a les acaballes del Segle XVIII. La mal anomenada Transició ens va deixar a molta gent orfes d'un passat rebel i gloriós en el que aixecar semblables ambicions futures i aspirar a uns mensuals honors en la fira de les vanitats, preludi de la generació dels porros, l'heroína i, una mica més tard, la SIDA.
Allí, en aquell miserable cul del món cultural i de tota mena, és on vaig descobrir realment les Memòries del Subsòl, llibre de capçalera d'alguns amics i amigues del meu temps. Llibre, els ressons del qual ens arribaven amb una música propera, interior, indesxifrable, producte només d'aquell fenòmen que fa la sordera causa directa de la fascinació per herois que no ho són, però que uns i altres necessitem crear per tal de no quedar en la solitud de les nostres febleses, i l'incomprenssible corrúa del nostre destí, indiferent a la nostra sort, petita, mediocre, i impossible de restituïr en cap panteó d'herois civils o eterns.
El gran moment, les Memòries del Subsòl, de Dostoievski. El doble miserable, l'orgull més erm i més pobre, i aleshores vaig començar a comprendre el món al que havía anat a parar i del que no sortiría fins a mes d'Agost del següent any. Les lògiques implacables de les humiliacions diàries. El més dur de tot, però, va ser comprovar, entre tots aquells joves entre els que m'hi incloc, com n'és de terrible la predisposició humana a agenollar-se per tal de rebre un "regard" d'aquells dels que Jean Paul Sartre en va fer una sencera vida literària.

dimecres, 15 d’agost de 2012

Indecències I

El primer llibre que em va caure a les mans del Professor Avishai Margalit va ser a Chicago, en un viatge de feina vaig poder entrar en una d’aquestes grans superfícies del llibre que internet s’està carregant (gràcies nostre senyor!), en la secció de filosofia, arrenglerat en un recó miserable, on una de les senyores de la neteja havia oblidat la galleda d’aigua bruta. Era una edició de butxaca de “The Ethics of Memory”. El segon llibre el vaig comprar a París, a can Gallimard, una llibreria que  - sense moure’s del lloc en seixanta anys – ha estat llençada (“geworfen”, que diria Heidegger) a un Boulevard Saint Germain ple de botigues de Prada, Gucci, ... i tota mena d’estris del luxe amb els que París es vol situar en els corrents oceànics que ensumen i xuclen el plàstic de les targes de crèdit, tal qual surten de les portes dels avions que aterren a Charles de Gaulle. A Gallimard, es tracta d’un exemplar molt més ben editat i presentat de “La Societé Décente”, The Decent Society. Que jo sàpigui, en castellà només s’ha editat per Gedisa el magnífic llibre sobre la disputa – mil.lenària -  iconoclasta, “Idolatría”. Sigui com sigui, fem un gran homenatge a la llibreria que té als prestatges tota mena de clàssics filosòfics, i les col·leccions editorials que fan de França i la seva llengua un dels rocs més sòlids de l’Europa que no pot morir. Homenatge i admiració eterna per la llibreria Gallimard ...!
El professor Margalit em va signar l’exemplar de cobertes grogues de La Société Décente. El vaig poder sentir parlar en una conferència a la Istanbul Bilgi University. Tinc una feina que m’obliga a viatjar i molt de tant en tant em proporciona ocasions tan estimables com aquesta. Veu trencada, ulleres gruixudes de cul d’ampolla d’Anís del Mono, com les vocals feixugament arrenglerades de la seva signatura, intervé enmig del debat amb els conceptes centrals del seu pensament. Concebem el món  en la seva dimensió sociopolítica d’acord amb les lleis de la família, i, en el pensament polític que es pretengui decent cal fer un espai a dues conductes, una institucional i una altra social, conductes que, fonamentalment, no humiliïn els ciutadans. Dues conductes per a dos subjectes diferents: les Institucions i la societat, que poden coincidir o no en la humiliació. I què vol dir humiliar? Significa expulsar una persona – o un grup sencer de persones -- de la família humana. De facto, la família humana pot ser definida tant per Jesucrist com per un brètol. Estructuralment tots som inclosos i inclusius. Aquest fet i la mort biològica ens fan iguals a tots.  I també és la condició de possibilitat de la covardia o de la salvació, que n’és el contrari (i no pas la condemna, com li agradaria al Kardenal dels Akelarres de la Kastellana). Veure passar el Mal Radical i mirar-s’ho asseguts, Sense Destí, en termes de Imre Kertész, cosa diferent de "lliurement". El concepte central de Margalit és que no hi ha diferències d’essència entre les persones. En Acte, tots som part de l’Acte Pur d’Aristòtil, som barreja, "mélange", impuresa, beneïda ambiguïtat que participa i tem, alhora.
El comportament institucionalment indecent significa legislar o administrar excloent persones, bo i acceptant de forma tàcita o explícita una diferència d’essència entre les persones que “formen” part de la comunitat legislada. La conducta decent és la de les institucions i estats, entitats socials i econòmiques que NO humilien les persones. I prou. Que no les consideren implícita o explícitament “part aliena”. Les conseqüències socials i polítiques de la segregació fàctica, sociopolítica, de determinats “grups” són prou evidents per a un Jueu amb nom mallorquí, hereu de relats familiars xuetes ben coneguts a Israel des de fa segles i generacions. El professor Margalit fa una distinció molt interessant pel que fa a les formes de d’humiliació, adés social adés institucional, o bé ambdues. La distinció em va semblar molt escaient des del primer dia que en vaig llegir la seva arquitectura, a Madrid. Eren els dies del “soufflé” de l’estatut. Allò va marcar un abans i un després. Es pot dir que la societat espanyola fins a aquells moments es comportava amb formes no humiliants envers els catalans, Catalunya, la nació sempre observada a l’interior del drama espanyol en moviment. Espanya com a societat – no en les seves institucions - es volia encara acollidora de Catalunya. Les declaracions d’amor i l’afirmació de l’espanyolitat de Catalunya es volien perfectament positives, socialment parlant. Aquestes mateixes persones que et trobaves arreu de les espanyes es volien diferenciar de les minories extremistes d’origen franquista i que ja començaven a tornar a covar-se en l’ou de la serpent de certa premsa i certes elits financeres i empresarials madrilenyes. Socialment, decididament, no volien humiliar. Una altra cosa ja són els comportaments institucionals considerats normals per part dels espanyols en relació a com les seves institucions espanyoles tracten Catalunya. Catalunya només pot ser espanyola, i, per tant, no pot ser. En aquest sentit, els espanyols no humilien com a societat però són tolerants amb la humiliació que practiquen les institucions espanyoles. T’ho diuen amb simpatia, amb la mateixa naturalitat que accepten les sentències del tribunal constitucional espanyol. Amb simpatia i “campechanía” assumeixen que tens que deixar de pensar-te com a membre d’una nació que no sigui la seva, I aquí ve la segona part. Les institucions espanyoles sí que s’han proposat des dels inicis de la democràcia el fet de rebaixar les conquestes democràtiques dels anys setanta, quan no els va ser possible aturar la demanda d’autonomia política catalana. Allò va ser un error, una feblesa que cal corregir. I per tant les humiliacions institucionals practicades per les institucions espanyoles de tota mena cal que siguin acceptades com quelcom de natural.
Una nova febre es desfermarà aviat, quan es produeixi la confluència de la humiliació institucional espanyola i les tensions de la societat de l'Espanya de les autonomíes. I pot passar que convinguin no pas a “un sol amor” sinó més aviat a un sol boc expiatori. Aquesta pesta no és nova. Arriba de molt, molt lluny. I la crisi econòmica no ha fet més que posar en evidència aquest nou nihilisme de dretes, quixotisme que no “es troba” molins de vent, sinó que els construeix de veritat, a còpia de milers de milions d’euros i trajectes de trens per sempre deficitaris. Espanya s’assembla cada dia que passa, més i més a si mateixa. Es la voluntat de poder narrada no pas per un Nietzsche, sinó per un Don Juan Tenorio institucional. Grotesca hidalguía que s’ha democratitzat. Quin serà, doncs el boc expiatori que permeti als espanyols mirar-se a la cara i reconèixer-se novament diferents entre ells davant l’angoixa de ser tots iguals? Imatge patètica, posterior a la cacera de Botswana, la crisi no respecta rés. “Todos nos parecemos demasiado”. Això és intolerable i cal que trobem un culpable, el sacrifici del qual s’inicïi per una expulsió i després per una exclusió. Definitiva indecència?


dimecres, 23 de maig de 2012

Pels indrets de Ramon Llull

Viatjar pels indrets de Ramon Llull, que no vol dir altra cosa que Europa i molt especialment la Mediterrània, en els temps en els que la nostra llengua absorbeix la cultura europea del seu temps a cavall de l’expansió de la nació catalana, via Mallorca. Ramon Llull és el nostre Luter, si per això entenem que el català passa a ser per primer cop i definitivament, llengua de cultura i vehicle religiós, que al Segle XIII significa - ni més ni menys - que civil i polític.
Consagro a Llull una de les referències d’aquest bloc. I ho faig amb un sentiment de vergonya, i veneració al mateix temps, que reto al creador de la llengua catalana, en tota l’extensió de la paraula, i que la ubica en els corrents europeus de la seva època. Vergonya, perquè sóc un català educat en un temps en el que cada dia que tornava a casa de l’escola, observava que ens ensenyaven a comptar i multiplicar no pas amb la llengua de casa i del carrer, dels avis, les mares i els pares. La llengua de la gent. Una llengua, la nostra, la de cada dia, al voltant de la qual tots teixíem un silenci còmplice, invisible i parlat al mateix temps. Trasbals, en adonar-nos un dia rere l’altre de no haver estat educats en la justícia que la història que la llengua catalana mereix. I de, potser, no haver-nos revoltat prou, fins ara, contra aquesta immensitat d’ignomínia, que va significar el triar la “vergonya mansa dels lladrucs”.  
He viatjat quatre vegades a la ciutat de Freiburg, a la Schwarzwald, on he visitat diferents cops una de les llibreries filosòfiques més boniques que segurament es poden trobar al continent (http://www.buch-wetzstein.de/ ) . Hi he trobat, exposats com a autèntics objectes de culte, rere un vitrall protector, edicions de Kant de finals del XVIII, i edicions modernes de la majoria d’escrits de l’Idealisme Alemany i de la Fenomenología dels anys 20 i 30 del Segle XX. I vergonya, també, perquè no vaig afegir a la visita la descoberta feta fa poc per Internet, que la Universitat de Freiburg hi té vida un dels centres més importants d’Europa d’estudis lul·lians. Sabia del vincle entre Llull i Leibniz, i de com l’intent totalitzador de combinatòria com a model de la lògica que va influir Hegel, després. Aquesta descoberta via Internet, em va retornar a un sentiment de – si, novament – vergonya, lligada a la meva ignorància sobre la personalitat filosòfica més important de la cultura catalana medieval. Amb els anys, a mesura que he anat descobrint la realitat cultural de la llengua catalana en la seva història, i la del país, em demano quina és la justícia d’un destí que s’ha acarnissat amb Catalunya en la forma en la que històricament ho ha fet. El sentiment d’indignació – in-dignació --  és constitutiu de la reconstrucció de la Polis Catalana. Rés a veure -si us plau- amb els indignats que varen encerclar la Ciutadella fa uns mesos.
Cal recordar, però, que en el món de la Schola medieval la lectura era la font bàsica del pensament, talment com la interpretació de la lectura. Per molt estrany que sembli –contra intuïtiu, dirien ara -- , Luter no desmenteix aquesta tradició. La seva revolta es vol imitativa – autènticament imitativa--, del veritable Evangeli que Roma ha acabat per oblidar a finals del XVI. Per tant, com a persona educada en el romànic pirinenc, esbalaït per les visions dels frescos de les ermites i les esglésies que ja visitava de ben petit, la lectura va representar per a mi el salt de la imatge a la reflexió aparentment desencarnada a la que el llibre ens convida. No he anat més lluny a la vida intel.lectualment parlant, ni ho faré, de ben segur. Només aspiro a ser un bon lector. Saber de llegir i escriure, de gran sabràs de viure. 
Em demano, però, el per què de la poca popularitat de Ramon Llull, almenys pel que fa al coneixement de la seva obra a Catalunya. M’hi endinsaré, en aquesta qüestió, en la confiança de descobrir una personalitat “incontournable”.
Si cap nàufrag acaba per trobar aquesta ampolla amb missatge en el mar de la xarxa, li ofereixo la possibilitat de visitar l’enllaç del Raimundus Lulius Institut de la Universitat de Freiburg:


Al nord de Xipre he pogut visitar els voltants de la ciutat de Famagusta, acompanyat per un xipriota del “Nord”, que va anar a l’escola amb gent que també  conec del Sud de l’illa. Varen ser tots ells, companys d’escola i institut a mitjans dels 60, prou abans de la Enosi frustrada i la invasió posterior per part de l’exèrcit turc. Ara, treballen per a la mateixa empresa, un com a Turc i els altres com a Xipriotes. No perden ocasió d'ofendre's i recordar-se -imposar-se mútuament -- un passat que només existeix en la imaginació del seu present, feta de desig i no pas de record.
El xipriota del nord m'acompanya una tarda d'Abril a les ruïnes del castell que va inspirar Otel·lo a Shakespeare, i el Castell i els seus voltants em varen adreçar a les Croades.
Aquell mateix estiu, vaig comprar “A fil d’Espasa” de Manuel Forcano, al Carrefour de Mataró. El fet de trobar exemplars d’aquell llibre en un lloc com aquell em va convèncer de que es tractava d’un encontre preparat pels fils que maneguen el destí, el meu i possiblement el de molts altres lectors que varen adonar-se de la presència d’aquella joia convertida en un commodity de canal de distribució de quinta categoria. Un encontre d’aquesta mena en una Gran Superfície empenyent un carretó de comprar, veritablement només podia conduir a un gran llibre. Dit i fet. Les Croades vistes pels jueus, en un implícit diàleg amb el llibre recíproc de Maaluf, però referit el darrer als àrabs. La carnisseria que es preveia per a Terra Santa va començar, de fet, molt abans, cap a finals del S. XI. Va anar desplaçant-se baixant primer pel Rhin, després pel Danubi, i el seguit de pogroms anava marcant direcció a Jerusalem, deixant un reguitzell de crims i assassinats en el context d’una transició mil·lenària que demanava purificació per l’aniversari de la mort de Jesús. Mil anys després el sacrifici d’un jueu que va fer visualitzar tots els sacrificis com a fonamentalment inútils i mancats de qualsevol sentit, esdevenia el motiu per a assassinar jueus en massa, violar dones, esberlar criatures a cop d’espasa, i expandir per Europa una orgia de terror amb la promesa d’una salvació futura,... al costat de Jesús ressuscitat. I això només era l’inici.
Ramón Llull pertany a la generació que va poder jutjar com a definitivament fracassat aquell intent de la Cristiandat, després de la pèrdua de Sant Joan d’Acre, cap al final del S. XIII.

dissabte, 17 de març de 2012

El meu Gaziel, pascal·lià

Fa molts díes que no obro les memòries d'en Agustí Calvet, de la Editorial Selecta. I no he volgut fer-ho per a donar forma a la segona entrada del meu blog. Què en recordo, avui, d'aquelles lectures? Fem-li a Gaziel doncs un petit homenatge proustià. Així la ocasió d'evocar una petita peça del nostre record, alliberat de les rivalitats, fòbies, afectes en freudià, d'antany. I tornar a fer-lo lluïr, el meu Gaziel d'aquells diumenges de l'hivern de 2004, com la madalena sucada en la llet calenta i el seu deliciós vaf de pà de pessic. Ara ja lliure de la tristesa i de la necessitat de reprimir-la, pel dolor d'haver-nos allunyat tant de casa, tots plegats. Què se'ns ha perdut aquí, a Madrid?
Les muntanyes d'Àvila, el crepuscle rogenc de la Sierra Oeste, des de la finestra de les golfes de casa. Tomba el vent d'hivern contra els vidres i xiula sense aturador. Llegeixo com l'home desgrana adés i ara les corredisses amb en Juli Garreta - Santfeliuenc com ell - pel Bois de Boulogne, i ara la companyía del Sanxo català saltant taulells a les Meditacions en el Desert, Sanxo caigut en els enganys de la guerra del 36 i enlluernat de totes les Insules Baratàries que Catalunya va comprar en aquella carnisseria, aquell tast de l'escorxador d'Europa que hauría de venir anys després.
El meu record: era l'hivern de 2004, els atemptats de Madrid i el canvi de govern. En aquesta ciutat permanentment reflexa - una de les tragèdies que li són imposades per la seva geografía -  l'origen islamista de la massacre d'Atocha envaïrà la premsa, les ràdios episcopals i no episcopals, les tertúlies a la feina, als bars. La gent que ha votat socialista no es deixa veure, ni parla. El complement de tot alló: l'intent aznarià de fer corresponsable dels atemptats El Tripartit de Catalunya i de retruc tota l'esquerra espanyola. Gaziel m'arriba en aquell moment com una llum, solitària, pascal·liana en la renúncia a tota ambició, a tota lluita inútil guiada pel desig d'imitar els que ens agredeixen, diría jo. L'home Gaziel camina per la seva memòria, ajudat només pel bastó de la llengua, i escriu. La partida s'acaba. Queden pocs anys i la desfeta del 39, a principis dels quaranta, en una ciutat com Madrid, per a un català de credencials veritablement europees com ell, havía de semblar-li molt pitjor que la del 1714. Pocs anys per endavant, i l'espill de la llengua, la veritable intimitat. Passar comptes amb l'ethos - ithos en la prununcia correcta - de tota una vida. En circumstàncies com les que Gaziel escrivía, la veritat sens dubte existeix i s'imposa a tot desig, a tota frivolitat, i ja no ens queda pell per a maquillar. Ja no queden esglésies civils, ni ideologíes, tot ha resultat en el que és, mer fracàs, i només resten, a una banda, la violència i els seus estralls; a l'altra la veritat, sempre íntima, sempre nua i muda, demanant unes paraules per vestir amb humil decència i habitar amb molta discreció, un lloc en el revolt del camí, com un lliri del camp dels que parla Mateu, a la Bona Nova.
Avui, amb l'aventura de l'Estatut fracassada, amb el dopatge financer sense més adroguería que la que donen als bancs per a la seva síndrome d'abstinència, amb Europa, i especialment Espanya, plena de pobres invisibles - i més que n'hi haurán ("España va bien") -, amb tot aquells encenalls volant novament en el crepuscle de les muntanyes d'Àvila, ensumo el vaf de la magdalena de Gaziel. La violència i la veritat s'ignoren mútuament com separades per una fossa eterna, però mariden visualment i creen els espectres de Don Ramón del Valle Inclán. Com la Sra. Lilian Gish i en Robert Mitchum, cantant, a la nit d'estiu de la Nit del Caçador, acaronant l'escopeta, asseguda al portal de casa, la bona padrina cuida els nens que dormen, i canta, i prem els canons que evitaràn que es desfermi la indecència, un cop més, en aquesta eternitat de diàleg sord entre el bé i el mal...

Acabem amb alegria, però. La bona amiga Clara em fa un regal per als inicis del blog. L'encontre de Gaziel amb Valle-Inclán, com no, a Madrid, relatat pel mateix Gaziel:
 
Fragment de «Aquell Madrid tibetà (desembre 1908-juliol 1909)» 
      A la Granja El Henar, del carrer d'Alcalà, presidia una penya  temible un altre don, per bé que aquest, abans de merèixer-lo per la seva obra, que a cap altre no s'assembla, ja se l'havia atribuït ell mateix, amb els seus fums d'hidalgo tocat de rància noblesa: don Ramón del Valle-Inclán. Tenia encara negres els cabells llargs, de poeta romàntic, i les barbasses de frare o de capità de la darrera carlinada. La seva tertúlia era mossegaire i iconoclasta, busca-raons i agressiva; i mentre la presidia amb el seu ceceo viperí, el gran don Ramón anava publicant, de tard en tard, una nova Sonata, de les quatre que componen les Memorias del Marqués de Bradomín. Jo vaig acostar-m'hi algun cop. amb molta timidesa. S'hi sentien coses enormes, però en un castellà sempre de llei, perfecte, nou de trinca, i jo temia que el meu, amb so esquerdat, de moneda falsa, fóra mal rebut i provocaria alguna facècia. Escoltava, doncs, i no deia gran cosa, perdut entre la comparseria, que era nombrosa. Un dia vingué un altre novato com jo, però que parlava força i tot engargussat, perquè a més era quec. Era un andalús molt despert i eixerit, acabat d'arribar de la seva terra, a obrir-se pas a la capital. La gosadia d'aquell novell -encara més jove que jo- m'admirava i m'infonia ardiment. "Quan ell haurà acabat -jo anava rumiant-, provaràs de dir alguna cosa que també faci efecte." I vingué que acabà; però tot seguit va alçar-se dient que tenia pressa, saludà a tothom i marxà. A penes s'havia allunyat de la nostra taula, Valle-Inclán, passant-se molt suaument la mà ossosa per les interminables barbes, digué impassiblement, però amb dues espurnes darrera els vidres de les ulleres enormes: "Éze habla en borrador". Ressonà una gran rialla entorn de la taula. Jo també reia, però ja no gosava dir res; i penso que, d'ençà d'aquella tarda, a la Granja El Henar no vaig acostar-m'hi més.
      (Els amics de comprovar la relativitat de les anècdotes històriques, la majoria de les quals són evidentment apòcrifes o han estat més arranjades que un xec falsificat, s'agradaran de saber que, molts anys després, jo mateix he sentit contar a Madrid, i per diferents persones, la mateixa dita de Valle-Inclán, però referint-la concretament al meu bon amic Melchor Fernández Almagro, que hauria estat, segons aqueixa versió, el jove andalús arribat de poc a la capital d'Espanya. Puc assegurar rodonament que no és cert, a menys que don Ramón del Valle-Inclán, com tants homes càustics esdevinguts famosos, hagués donat diverses vegades -com si fossin edicions successives, convenientment corregides- un mateix bon mot celebrat pel seu auditori d'incondicionals).

diumenge, 4 de març de 2012

Benvinguda

Sóc un admirador de Gaziel i també de Valle Inclán. Viatjo pels indrets de Ramón Llull, i la Mediterrània m'ha acompanyat tota la vida. Els seus marges em conviden a pensar. Aquests tres referents són els que faig servir per a escriure en aquest blog, i, amb el mateix nom, piulo de tant en tant en el meu compte de twitter. Sóc fonamentalment un alter ego desubicat. Per donar-li una mínima dignitat a aquest sentiment no massa presentable, he associat les meves lectures a els tres grans noms que m'esmerço a recordar i honorar. Ells m'han ajudat des de diferents formes a sobreviure a Madrid, aquest Singapur de la Meseta, tal com l'ha definit l'Enric Juliana, amb qui estic també endeutat per les seves inigualables cròniques com a director de La Vanguardia aquí, enmig d'aquest "páramo" de catalanitat.
Ja es veu que la forma més decent de definir-me és la de ser un lector. Un simple lector però també un bon lector. I com a recompensa, vull pensar que gaudeixo de la silent amistat dels fills dels meus admirats, els seus llibres.
He escollit el meu cognom a partir del personatge del Marqués de Bradomín. Llegeixo i rellegeixo les Sonatas del gran gallec Valle-Inclán. No m'interessen les seves idees polítiques, i he connectat amb ell a partir dels temes estètics que les seves obres representen. L'anàlisi acurada i actualitzada de la "polis" del Callejón del Gato, ens donaría una vona ensulsiada política a tot l'estat. Contrariàment al que pensen molts catalans, hi han personatges excènctrics, peninsulars, que han sapigut també posar Espanya a distància, lluny del discurs mimètic i "frontista", inevitablement ofés i esclau. I, de vegades, talment com Valle-Inclán, amb molta més intel.ligència i efectivitat.
El Marqués de Bradomin m'agrada perquè és un personatge al que no hom pot conéixer a partir dels seus pensaments, ni tampoc només a partir dels seus actes. Ni tampoc per la especial distància que el mateix Valle-Inclán hi posa, una mica despectivament, a l'estil de Cervantes per les ridiculeses a les que dedica el seu Quixot. El Marqués acaba impactant els personatges que l'envolten i acaba essent víctima de la caixa de Pandora en la que ha decidit viure, repetint de forma mimètica un model de fracàs grotesc, però que ell s'entesta a convertir en una mena de subjectivitat romàntica que li resulta increïble, fins i tot a ell mateix. Cau en provocacions permanents i finalment acaba sol, arraconat ... en una mena de teatre interior, amb el pati de butaques buid, un silenci que prefigura aquelles obres de Max Aub, on el soliloqui i la desesperació juguen aquelles avorrides - exiliades - partides d'escacs ... Si el Marqués es delía per ser un petit Faust a l'espanyola, més aviat acaba recordant el personatge pre-histèric de les Memòries del Subsol de Dostoievski, capaç d'orgull, però, a diferència del rús, incapaç de confessió. Tots els que hem projectat els nostres desitjos a milers de kilòmetres del lloc que ens va veure néixer, i hem materialitzat algún cop aquest viatge, sabem de la distància que ens condemna a la caiguda en el ridícul i la comicitat. La desubicació, tard o d'hora.