dissabte, 17 de març de 2012

El meu Gaziel, pascal·lià

Fa molts díes que no obro les memòries d'en Agustí Calvet, de la Editorial Selecta. I no he volgut fer-ho per a donar forma a la segona entrada del meu blog. Què en recordo, avui, d'aquelles lectures? Fem-li a Gaziel doncs un petit homenatge proustià. Així la ocasió d'evocar una petita peça del nostre record, alliberat de les rivalitats, fòbies, afectes en freudià, d'antany. I tornar a fer-lo lluïr, el meu Gaziel d'aquells diumenges de l'hivern de 2004, com la madalena sucada en la llet calenta i el seu deliciós vaf de pà de pessic. Ara ja lliure de la tristesa i de la necessitat de reprimir-la, pel dolor d'haver-nos allunyat tant de casa, tots plegats. Què se'ns ha perdut aquí, a Madrid?
Les muntanyes d'Àvila, el crepuscle rogenc de la Sierra Oeste, des de la finestra de les golfes de casa. Tomba el vent d'hivern contra els vidres i xiula sense aturador. Llegeixo com l'home desgrana adés i ara les corredisses amb en Juli Garreta - Santfeliuenc com ell - pel Bois de Boulogne, i ara la companyía del Sanxo català saltant taulells a les Meditacions en el Desert, Sanxo caigut en els enganys de la guerra del 36 i enlluernat de totes les Insules Baratàries que Catalunya va comprar en aquella carnisseria, aquell tast de l'escorxador d'Europa que hauría de venir anys després.
El meu record: era l'hivern de 2004, els atemptats de Madrid i el canvi de govern. En aquesta ciutat permanentment reflexa - una de les tragèdies que li són imposades per la seva geografía -  l'origen islamista de la massacre d'Atocha envaïrà la premsa, les ràdios episcopals i no episcopals, les tertúlies a la feina, als bars. La gent que ha votat socialista no es deixa veure, ni parla. El complement de tot alló: l'intent aznarià de fer corresponsable dels atemptats El Tripartit de Catalunya i de retruc tota l'esquerra espanyola. Gaziel m'arriba en aquell moment com una llum, solitària, pascal·liana en la renúncia a tota ambició, a tota lluita inútil guiada pel desig d'imitar els que ens agredeixen, diría jo. L'home Gaziel camina per la seva memòria, ajudat només pel bastó de la llengua, i escriu. La partida s'acaba. Queden pocs anys i la desfeta del 39, a principis dels quaranta, en una ciutat com Madrid, per a un català de credencials veritablement europees com ell, havía de semblar-li molt pitjor que la del 1714. Pocs anys per endavant, i l'espill de la llengua, la veritable intimitat. Passar comptes amb l'ethos - ithos en la prununcia correcta - de tota una vida. En circumstàncies com les que Gaziel escrivía, la veritat sens dubte existeix i s'imposa a tot desig, a tota frivolitat, i ja no ens queda pell per a maquillar. Ja no queden esglésies civils, ni ideologíes, tot ha resultat en el que és, mer fracàs, i només resten, a una banda, la violència i els seus estralls; a l'altra la veritat, sempre íntima, sempre nua i muda, demanant unes paraules per vestir amb humil decència i habitar amb molta discreció, un lloc en el revolt del camí, com un lliri del camp dels que parla Mateu, a la Bona Nova.
Avui, amb l'aventura de l'Estatut fracassada, amb el dopatge financer sense més adroguería que la que donen als bancs per a la seva síndrome d'abstinència, amb Europa, i especialment Espanya, plena de pobres invisibles - i més que n'hi haurán ("España va bien") -, amb tot aquells encenalls volant novament en el crepuscle de les muntanyes d'Àvila, ensumo el vaf de la magdalena de Gaziel. La violència i la veritat s'ignoren mútuament com separades per una fossa eterna, però mariden visualment i creen els espectres de Don Ramón del Valle Inclán. Com la Sra. Lilian Gish i en Robert Mitchum, cantant, a la nit d'estiu de la Nit del Caçador, acaronant l'escopeta, asseguda al portal de casa, la bona padrina cuida els nens que dormen, i canta, i prem els canons que evitaràn que es desfermi la indecència, un cop més, en aquesta eternitat de diàleg sord entre el bé i el mal...

Acabem amb alegria, però. La bona amiga Clara em fa un regal per als inicis del blog. L'encontre de Gaziel amb Valle-Inclán, com no, a Madrid, relatat pel mateix Gaziel:
 
Fragment de «Aquell Madrid tibetà (desembre 1908-juliol 1909)» 
      A la Granja El Henar, del carrer d'Alcalà, presidia una penya  temible un altre don, per bé que aquest, abans de merèixer-lo per la seva obra, que a cap altre no s'assembla, ja se l'havia atribuït ell mateix, amb els seus fums d'hidalgo tocat de rància noblesa: don Ramón del Valle-Inclán. Tenia encara negres els cabells llargs, de poeta romàntic, i les barbasses de frare o de capità de la darrera carlinada. La seva tertúlia era mossegaire i iconoclasta, busca-raons i agressiva; i mentre la presidia amb el seu ceceo viperí, el gran don Ramón anava publicant, de tard en tard, una nova Sonata, de les quatre que componen les Memorias del Marqués de Bradomín. Jo vaig acostar-m'hi algun cop. amb molta timidesa. S'hi sentien coses enormes, però en un castellà sempre de llei, perfecte, nou de trinca, i jo temia que el meu, amb so esquerdat, de moneda falsa, fóra mal rebut i provocaria alguna facècia. Escoltava, doncs, i no deia gran cosa, perdut entre la comparseria, que era nombrosa. Un dia vingué un altre novato com jo, però que parlava força i tot engargussat, perquè a més era quec. Era un andalús molt despert i eixerit, acabat d'arribar de la seva terra, a obrir-se pas a la capital. La gosadia d'aquell novell -encara més jove que jo- m'admirava i m'infonia ardiment. "Quan ell haurà acabat -jo anava rumiant-, provaràs de dir alguna cosa que també faci efecte." I vingué que acabà; però tot seguit va alçar-se dient que tenia pressa, saludà a tothom i marxà. A penes s'havia allunyat de la nostra taula, Valle-Inclán, passant-se molt suaument la mà ossosa per les interminables barbes, digué impassiblement, però amb dues espurnes darrera els vidres de les ulleres enormes: "Éze habla en borrador". Ressonà una gran rialla entorn de la taula. Jo també reia, però ja no gosava dir res; i penso que, d'ençà d'aquella tarda, a la Granja El Henar no vaig acostar-m'hi més.
      (Els amics de comprovar la relativitat de les anècdotes històriques, la majoria de les quals són evidentment apòcrifes o han estat més arranjades que un xec falsificat, s'agradaran de saber que, molts anys després, jo mateix he sentit contar a Madrid, i per diferents persones, la mateixa dita de Valle-Inclán, però referint-la concretament al meu bon amic Melchor Fernández Almagro, que hauria estat, segons aqueixa versió, el jove andalús arribat de poc a la capital d'Espanya. Puc assegurar rodonament que no és cert, a menys que don Ramón del Valle-Inclán, com tants homes càustics esdevinguts famosos, hagués donat diverses vegades -com si fossin edicions successives, convenientment corregides- un mateix bon mot celebrat pel seu auditori d'incondicionals).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada