diumenge, 4 de març de 2012

Benvinguda

Sóc un admirador de Gaziel i també de Valle Inclán. Viatjo pels indrets de Ramón Llull, i la Mediterrània m'ha acompanyat tota la vida. Els seus marges em conviden a pensar. Aquests tres referents són els que faig servir per a escriure en aquest blog, i, amb el mateix nom, piulo de tant en tant en el meu compte de twitter. Sóc fonamentalment un alter ego desubicat. Per donar-li una mínima dignitat a aquest sentiment no massa presentable, he associat les meves lectures a els tres grans noms que m'esmerço a recordar i honorar. Ells m'han ajudat des de diferents formes a sobreviure a Madrid, aquest Singapur de la Meseta, tal com l'ha definit l'Enric Juliana, amb qui estic també endeutat per les seves inigualables cròniques com a director de La Vanguardia aquí, enmig d'aquest "páramo" de catalanitat.
Ja es veu que la forma més decent de definir-me és la de ser un lector. Un simple lector però també un bon lector. I com a recompensa, vull pensar que gaudeixo de la silent amistat dels fills dels meus admirats, els seus llibres.
He escollit el meu cognom a partir del personatge del Marqués de Bradomín. Llegeixo i rellegeixo les Sonatas del gran gallec Valle-Inclán. No m'interessen les seves idees polítiques, i he connectat amb ell a partir dels temes estètics que les seves obres representen. L'anàlisi acurada i actualitzada de la "polis" del Callejón del Gato, ens donaría una vona ensulsiada política a tot l'estat. Contrariàment al que pensen molts catalans, hi han personatges excènctrics, peninsulars, que han sapigut també posar Espanya a distància, lluny del discurs mimètic i "frontista", inevitablement ofés i esclau. I, de vegades, talment com Valle-Inclán, amb molta més intel.ligència i efectivitat.
El Marqués de Bradomin m'agrada perquè és un personatge al que no hom pot conéixer a partir dels seus pensaments, ni tampoc només a partir dels seus actes. Ni tampoc per la especial distància que el mateix Valle-Inclán hi posa, una mica despectivament, a l'estil de Cervantes per les ridiculeses a les que dedica el seu Quixot. El Marqués acaba impactant els personatges que l'envolten i acaba essent víctima de la caixa de Pandora en la que ha decidit viure, repetint de forma mimètica un model de fracàs grotesc, però que ell s'entesta a convertir en una mena de subjectivitat romàntica que li resulta increïble, fins i tot a ell mateix. Cau en provocacions permanents i finalment acaba sol, arraconat ... en una mena de teatre interior, amb el pati de butaques buid, un silenci que prefigura aquelles obres de Max Aub, on el soliloqui i la desesperació juguen aquelles avorrides - exiliades - partides d'escacs ... Si el Marqués es delía per ser un petit Faust a l'espanyola, més aviat acaba recordant el personatge pre-histèric de les Memòries del Subsol de Dostoievski, capaç d'orgull, però, a diferència del rús, incapaç de confessió. Tots els que hem projectat els nostres desitjos a milers de kilòmetres del lloc que ens va veure néixer, i hem materialitzat algún cop aquest viatge, sabem de la distància que ens condemna a la caiguda en el ridícul i la comicitat. La desubicació, tard o d'hora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada