dimecres, 23 de maig de 2012

Pels indrets de Ramon Llull

Viatjar pels indrets de Ramon Llull, que no vol dir altra cosa que Europa i molt especialment la Mediterrània, en els temps en els que la nostra llengua absorbeix la cultura europea del seu temps a cavall de l’expansió de la nació catalana, via Mallorca. Ramon Llull és el nostre Luter, si per això entenem que el català passa a ser per primer cop i definitivament, llengua de cultura i vehicle religiós, que al Segle XIII significa - ni més ni menys - que civil i polític.
Consagro a Llull una de les referències d’aquest bloc. I ho faig amb un sentiment de vergonya, i veneració al mateix temps, que reto al creador de la llengua catalana, en tota l’extensió de la paraula, i que la ubica en els corrents europeus de la seva època. Vergonya, perquè sóc un català educat en un temps en el que cada dia que tornava a casa de l’escola, observava que ens ensenyaven a comptar i multiplicar no pas amb la llengua de casa i del carrer, dels avis, les mares i els pares. La llengua de la gent. Una llengua, la nostra, la de cada dia, al voltant de la qual tots teixíem un silenci còmplice, invisible i parlat al mateix temps. Trasbals, en adonar-nos un dia rere l’altre de no haver estat educats en la justícia que la història que la llengua catalana mereix. I de, potser, no haver-nos revoltat prou, fins ara, contra aquesta immensitat d’ignomínia, que va significar el triar la “vergonya mansa dels lladrucs”.  
He viatjat quatre vegades a la ciutat de Freiburg, a la Schwarzwald, on he visitat diferents cops una de les llibreries filosòfiques més boniques que segurament es poden trobar al continent (http://www.buch-wetzstein.de/ ) . Hi he trobat, exposats com a autèntics objectes de culte, rere un vitrall protector, edicions de Kant de finals del XVIII, i edicions modernes de la majoria d’escrits de l’Idealisme Alemany i de la Fenomenología dels anys 20 i 30 del Segle XX. I vergonya, també, perquè no vaig afegir a la visita la descoberta feta fa poc per Internet, que la Universitat de Freiburg hi té vida un dels centres més importants d’Europa d’estudis lul·lians. Sabia del vincle entre Llull i Leibniz, i de com l’intent totalitzador de combinatòria com a model de la lògica que va influir Hegel, després. Aquesta descoberta via Internet, em va retornar a un sentiment de – si, novament – vergonya, lligada a la meva ignorància sobre la personalitat filosòfica més important de la cultura catalana medieval. Amb els anys, a mesura que he anat descobrint la realitat cultural de la llengua catalana en la seva història, i la del país, em demano quina és la justícia d’un destí que s’ha acarnissat amb Catalunya en la forma en la que històricament ho ha fet. El sentiment d’indignació – in-dignació --  és constitutiu de la reconstrucció de la Polis Catalana. Rés a veure -si us plau- amb els indignats que varen encerclar la Ciutadella fa uns mesos.
Cal recordar, però, que en el món de la Schola medieval la lectura era la font bàsica del pensament, talment com la interpretació de la lectura. Per molt estrany que sembli –contra intuïtiu, dirien ara -- , Luter no desmenteix aquesta tradició. La seva revolta es vol imitativa – autènticament imitativa--, del veritable Evangeli que Roma ha acabat per oblidar a finals del XVI. Per tant, com a persona educada en el romànic pirinenc, esbalaït per les visions dels frescos de les ermites i les esglésies que ja visitava de ben petit, la lectura va representar per a mi el salt de la imatge a la reflexió aparentment desencarnada a la que el llibre ens convida. No he anat més lluny a la vida intel.lectualment parlant, ni ho faré, de ben segur. Només aspiro a ser un bon lector. Saber de llegir i escriure, de gran sabràs de viure. 
Em demano, però, el per què de la poca popularitat de Ramon Llull, almenys pel que fa al coneixement de la seva obra a Catalunya. M’hi endinsaré, en aquesta qüestió, en la confiança de descobrir una personalitat “incontournable”.
Si cap nàufrag acaba per trobar aquesta ampolla amb missatge en el mar de la xarxa, li ofereixo la possibilitat de visitar l’enllaç del Raimundus Lulius Institut de la Universitat de Freiburg:


Al nord de Xipre he pogut visitar els voltants de la ciutat de Famagusta, acompanyat per un xipriota del “Nord”, que va anar a l’escola amb gent que també  conec del Sud de l’illa. Varen ser tots ells, companys d’escola i institut a mitjans dels 60, prou abans de la Enosi frustrada i la invasió posterior per part de l’exèrcit turc. Ara, treballen per a la mateixa empresa, un com a Turc i els altres com a Xipriotes. No perden ocasió d'ofendre's i recordar-se -imposar-se mútuament -- un passat que només existeix en la imaginació del seu present, feta de desig i no pas de record.
El xipriota del nord m'acompanya una tarda d'Abril a les ruïnes del castell que va inspirar Otel·lo a Shakespeare, i el Castell i els seus voltants em varen adreçar a les Croades.
Aquell mateix estiu, vaig comprar “A fil d’Espasa” de Manuel Forcano, al Carrefour de Mataró. El fet de trobar exemplars d’aquell llibre en un lloc com aquell em va convèncer de que es tractava d’un encontre preparat pels fils que maneguen el destí, el meu i possiblement el de molts altres lectors que varen adonar-se de la presència d’aquella joia convertida en un commodity de canal de distribució de quinta categoria. Un encontre d’aquesta mena en una Gran Superfície empenyent un carretó de comprar, veritablement només podia conduir a un gran llibre. Dit i fet. Les Croades vistes pels jueus, en un implícit diàleg amb el llibre recíproc de Maaluf, però referit el darrer als àrabs. La carnisseria que es preveia per a Terra Santa va començar, de fet, molt abans, cap a finals del S. XI. Va anar desplaçant-se baixant primer pel Rhin, després pel Danubi, i el seguit de pogroms anava marcant direcció a Jerusalem, deixant un reguitzell de crims i assassinats en el context d’una transició mil·lenària que demanava purificació per l’aniversari de la mort de Jesús. Mil anys després el sacrifici d’un jueu que va fer visualitzar tots els sacrificis com a fonamentalment inútils i mancats de qualsevol sentit, esdevenia el motiu per a assassinar jueus en massa, violar dones, esberlar criatures a cop d’espasa, i expandir per Europa una orgia de terror amb la promesa d’una salvació futura,... al costat de Jesús ressuscitat. I això només era l’inici.
Ramón Llull pertany a la generació que va poder jutjar com a definitivament fracassat aquell intent de la Cristiandat, després de la pèrdua de Sant Joan d’Acre, cap al final del S. XIII.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada