dissabte, 24 de novembre de 2012

El cor ens diu

"Els pobres intel·lectuals catalans, sempre menyspreats, sempre bescantats, som els tristos custodis d'aquesta llum sagrada. Servem-la amb humilitat, sense esperar del nostre esforç fidelíssim cap premi ni cap agraïment. Servem-la contra tot el món i contra la nostra gent mateixa. Vingui el que vingui, que sempre per a vetllar-la hi hagi almenys un estol com el nostre. El cor ens diu que els nostres fills o els nostres nets veuran temps millors. Però, si no fos així, si encara una pitjor onada d'adversitat hagués de colgar-nos, el darrer de nosaltres, en desaparéixer, treuría el cap fora de l'aigua, una última vegada, en un esforç suprem, per sospirar dolçament, amb un somriure absurd, però invencible: Visca Catalunya!

Agustí Calvet "Gaziel"
Ermita de Sant Elm
(Sant Feliu de Guíxols).
Setmana Santa del 1944


Aquest text pertany als darrers mots del Quina mena de gent som. El vaig descobrir a Madrid, una tarda de diumenge d'hivern del 2003. Des de la meva finestra de casa podia veure com el cel rogenc de crepuscle queia damunt les muntanyes del "Puerto de la Cruz Verde", que serpentegen des de El Escorial fins a posar-se als peus de la ciutat d'Avila.  El meu refugi en aquells temps d'éxits aparents i eufòria immobiliària va ser la mena de gent que som, i, sense dubtar-ho ni un segon, la companyia del Cuaderno de Madrid del Sr. Juliana a La Vanguardia dels diumenges a Villanueva de la Cañada. Signes, mapes, més mapes i enteniment, molt enteniment enmig de totes aquelles boires que havíen de venir. A Madrid es veu i es viu el reflux de les onades que arriben de Catalunya d'una forma única i particular. Els miralls de la capital espanyola tenen una especial forma de processar, absorbir, modificar i finalment reflectir les imatges corresponents al OVNI Catalunya. Els avistaments que es fan i sobretot, es narren des de la redacció de El Popular (recordi el lector les "Luces de Bohemia", del grandíssim Valle Inclán) em resultaven cada cop mes paradoxals. La premsa madrilenya - la premsa més "imprenta" -- no crida l'atenció per la profunditat de l'anàlisi o per la originalitat i rellevància de les fonts i els temes. Al lector hom li dona convicció. Gosadía verbal. A veure qui la diu més grossa, bò i esperant que el lector romangui, encara més, silent en el seu silenci natural, obligat per la seva distant i passiva - en un principi - condició.

A Madrid ja començava a passar cap al 2003 com si molts articles i canonades de les ràdios comencéssin per un "Mire Usté", i després la parrafada de conviccions, massisses i inqüestionables. Aterrar en aquell Madrid era com aquelles arribades en paracaigudes penjats als arbres de les pel·licules bèl·liques sobre la segona guerra mundial. No sabíes si els que es presentaríen per saludar-te seríen uns soldats alemanys amb llençaflames per a sucarrar-te o una d'aquelles actrius franceses vestides per a l'ocasió amb botes katiusques de pagesa normanda educada com una estudiant del Quartier Latin, i amb uns cabells tendres, i una masía propera amb un possible jaç plé de promeses de flaire d'herba emplujada.
En aquells anys ja començava a passar que allò important no era la versemblança d'allò que hom deia, en els anomenats mitjans. L'important era construïr-la, i exercir-la com a facultat narrativa; i fer-ho a partir de remoure el fang de capes i més capes d'ancestral prejudici espanyol.

Poc a poc i amb els mesos i anys em vaig anar posant inquiet, i l'article del Sr. Juliana se'm va convertir en una necessitat, una referència de la que no en podía passar. Especialment aquelles tardes de llum vermellosa del crepuscle quan tornàvem a casa baixant per la carretera de El Escorial, Valdemorillo i la plana que dona a Brunete. Va venir el tripartit, la malcarada aventura de l'Estatut del 2005, el joc de miralls català, carregat de mentides pròpies i alienes. I molta esperança, molta il.lusió, molt pensament màgic. Tot es va acabar al Julioil de 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional. Catalunya va voler fer política després de l'aprovació de la Constitució al 1.978 . Poc a poc, i amb graus de diferent intenssitat i contundència, a Catalunya se li ha anat dient que no faci Política, que aquest és un afer que, en veritat, només es pot fer a Madrid. Aquí és on hi ha la política, per dret de capitalitat, de conquesta o com se'n digui, tant els fa. Per a Catalunya només hi ha Administració. Espanya, el percentatge d'espanyols que adminstra desde Madrid i des dels llocs clau de las Provincias, ens diu que ja no hi ha reciprocitat. Es com si s'adrecéssin a un cadàver que s'entesta en aixecar el cap del taüt, una darrera veu catalana que vol aixecar el cap per damunt l'aigua, una i altra vegada. I ells es limiten a repetir-li que no insisteixi, que renuncïi a parlar i a existir. Així va ser, així ha estat, i potser així volen que tot plegat acabi.

Avui és el 24 de Novembre de 2012. Vull fer un homenatge privat a Agustí Calvet, Gaziel. I amb ell a Amadeu Hurtado, Joan Sales i Màrius Torres,  que també m'han acompanyat aquests anys, molts i molts diumenges, aquí al meu poble, Villanueva de la Cañada. I a l'Enric Juliana, sense el qual el nostre pais no podría reconéixer moltes de les cares del seu prisma plural, insistent.

Demà potser treure'm el cap per damunt l'aigua un cop més, i si tots hi som, la nostra veu es sentirà a Europa. La nostra anhelada Europa. 

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor ...

2 comentaris:

  1. 'Versemblabilitat'? Que potser volíeu dir 'versemblança'?

    ResponElimina
  2. Benvolgut anònim i primer comentarista en la història d'aquesta petita illa deserta, efectivament, hauria volgut dir Versemblança. El mot que se m'ha desplaçat al català és basat en la paraula francesa "Versemblabilité", teóricament provinent de 'versemblable', és clar. No tinc idea si aquest substantiu és molt usat en Francès a partir l'adjectiu esmentat. L'origen d'aquest error ha estat voler incidir en la facultat humana de mentir i induïr a l'engany, més que en el seu "producte" objectiu, que en sería la narració periodística concreta. Moltes gràcies per l'aportació.

    ResponElimina