dissabte, 24 de novembre de 2012

"Sancha Brava" I

Hi ha un llibre que vaig tenir la sort d'adqurir fa vint i nou anys, publicat per l'editorial Grasset, i que em vaig fer enviar a Badajoz, on feia el servei militar l'any 1983, dos anys després de l'intent -en molts aspectes reeixit- de cop d'estat militar a Espanya. El llibre du per títol Mensonge Romantique et Verité Romanesque, de l'aleshores inclassificable autor francés René Girard, fill d'Avinyó i també fill del critic teatral que va donar a aquella vila els inicis del Festival de Teatre que li han donat coneixença arreu del món. El llibre em va arribar a les mans mercés a l'enviament que me'n va fer la meva millor amiga d'aquell temps, la més estimada, des de Barcelona. El vaig recollir al correu després d'haver-hi invertit una bona part de les cinc mil pessetes que el meu avi, puntual, em feia arribar cada mes. Era als inicis del mes d'Octubre. Des de les primeres pàgines, la lectura em va arrossegar i se'm va endur com un corrent. Em vaig passar la major part de les hores en aquella oficina de la "Compañía" fullejant i sotsratllant el llibre, adés amb blau, adés amb vermell, amb un d'aquells llàpisos de doble color i doble, gruixuda punta, que segurament ja han desaparegut de la ciruclació fa molts anys. Més d'un i més de tres cops en un d'aquells inacabables matins em tenía que aixecar sobtadament després de desar - com un llam - el llibre en un calaix o en el prestatge, llençant-lo amb dissimul cap al costat. "Susórdenes mi capitán! ... susórdenes mi teniente! ... Normalment l'ensurt no arribava a ser. Trobar soldats en hores de feina fullejant novel.letes del Far West era quelcom amablement tolerat en tots els ordres de la supervisió militar espanyola. Cal afegir que uns mesos més tard, quan em varen fixar un correctiu de dos mesos de calabós, vaig tenir la clamorosa experiència de veure com l'oficial de guàrdia d'un d'aquells díes em va prendre l'exemplar de Els Germans Karamazov quan llegía assegut a la banqueta d'aquell "cuarto". Ho va fer bastant convençut que Dostoievski podría ser un autor inspirat pel marxisme o, cosa molt pitjor, el comunisme. Mai he estat massa procliu a fer broma amb les coses d'Espanya. Anys enrera em vaig prendre la molèstia de llegir León Felipe, Cernuda i sobre tot Machado. Espanya em feia estimar-la, i l'estimava. El cas és que, aquell día d'hivern i boira de Badajoz, quan vaig tornar a seure a la banqueta de la cel·la i vaig veure que hom m'avia pres aquell llibre de les mans bò i fent obrir la porta de ferro amb la seva finestreta de forrellat adient, em va caure l'ànima als peus.  
Potser per experiències d'aquesta mena i altres que vaig viure en aquella tardor trista i nuvolada prop de la riba del Guadiana, en aquella Sancha Brava, la troballa de "Mensonge Romantique ... " em va resultar providencial. Les pàgines dedicades al Quixot les vaig passar depressa, molt de pressa. Després va venir Madame Bovary, Julien Sorel, Mme. de Rênal, i Proust, sobretot Proust. Una part ben avorrida, per la sofisticació de l'orgull de l'esnobisme, i sobretot pel poc interés que mai havien tingut per al mi els precedents de la primera guerra mundial, si ho comparo amb la fal.lera que em despertaven les aventures d'aquells adolescents que van passar pel seminari de Tübingen a les acaballes del Segle XVIII. La mal anomenada Transició ens va deixar a molta gent orfes d'un passat rebel i gloriós en el que aixecar semblables ambicions futures i aspirar a uns mensuals honors en la fira de les vanitats, preludi de la generació dels porros, l'heroína i, una mica més tard, la SIDA.
Allí, en aquell miserable cul del món cultural i de tota mena, és on vaig descobrir realment les Memòries del Subsòl, llibre de capçalera d'alguns amics i amigues del meu temps. Llibre, els ressons del qual ens arribaven amb una música propera, interior, indesxifrable, producte només d'aquell fenòmen que fa la sordera causa directa de la fascinació per herois que no ho són, però que uns i altres necessitem crear per tal de no quedar en la solitud de les nostres febleses, i l'incomprenssible corrúa del nostre destí, indiferent a la nostra sort, petita, mediocre, i impossible de restituïr en cap panteó d'herois civils o eterns.
El gran moment, les Memòries del Subsòl, de Dostoievski. El doble miserable, l'orgull més erm i més pobre, i aleshores vaig començar a comprendre el món al que havía anat a parar i del que no sortiría fins a mes d'Agost del següent any. Les lògiques implacables de les humiliacions diàries. El més dur de tot, però, va ser comprovar, entre tots aquells joves entre els que m'hi incloc, com n'és de terrible la predisposició humana a agenollar-se per tal de rebre un "regard" d'aquells dels que Jean Paul Sartre en va fer una sencera vida literària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada