dimecres, 15 d’agost de 2012

Indecències I

El primer llibre que em va caure a les mans del Professor Avishai Margalit va ser a Chicago, en un viatge de feina vaig poder entrar en una d’aquestes grans superfícies del llibre que internet s’està carregant (gràcies nostre senyor!), en la secció de filosofia, arrenglerat en un recó miserable, on una de les senyores de la neteja havia oblidat la galleda d’aigua bruta. Era una edició de butxaca de “The Ethics of Memory”. El segon llibre el vaig comprar a París, a can Gallimard, una llibreria que  - sense moure’s del lloc en seixanta anys – ha estat llençada (“geworfen”, que diria Heidegger) a un Boulevard Saint Germain ple de botigues de Prada, Gucci, ... i tota mena d’estris del luxe amb els que París es vol situar en els corrents oceànics que ensumen i xuclen el plàstic de les targes de crèdit, tal qual surten de les portes dels avions que aterren a Charles de Gaulle. A Gallimard, es tracta d’un exemplar molt més ben editat i presentat de “La Societé Décente”, The Decent Society. Que jo sàpigui, en castellà només s’ha editat per Gedisa el magnífic llibre sobre la disputa – mil.lenària -  iconoclasta, “Idolatría”. Sigui com sigui, fem un gran homenatge a la llibreria que té als prestatges tota mena de clàssics filosòfics, i les col·leccions editorials que fan de França i la seva llengua un dels rocs més sòlids de l’Europa que no pot morir. Homenatge i admiració eterna per la llibreria Gallimard ...!
El professor Margalit em va signar l’exemplar de cobertes grogues de La Société Décente. El vaig poder sentir parlar en una conferència a la Istanbul Bilgi University. Tinc una feina que m’obliga a viatjar i molt de tant en tant em proporciona ocasions tan estimables com aquesta. Veu trencada, ulleres gruixudes de cul d’ampolla d’Anís del Mono, com les vocals feixugament arrenglerades de la seva signatura, intervé enmig del debat amb els conceptes centrals del seu pensament. Concebem el món  en la seva dimensió sociopolítica d’acord amb les lleis de la família, i, en el pensament polític que es pretengui decent cal fer un espai a dues conductes, una institucional i una altra social, conductes que, fonamentalment, no humiliïn els ciutadans. Dues conductes per a dos subjectes diferents: les Institucions i la societat, que poden coincidir o no en la humiliació. I què vol dir humiliar? Significa expulsar una persona – o un grup sencer de persones -- de la família humana. De facto, la família humana pot ser definida tant per Jesucrist com per un brètol. Estructuralment tots som inclosos i inclusius. Aquest fet i la mort biològica ens fan iguals a tots.  I també és la condició de possibilitat de la covardia o de la salvació, que n’és el contrari (i no pas la condemna, com li agradaria al Kardenal dels Akelarres de la Kastellana). Veure passar el Mal Radical i mirar-s’ho asseguts, Sense Destí, en termes de Imre Kertész, cosa diferent de "lliurement". El concepte central de Margalit és que no hi ha diferències d’essència entre les persones. En Acte, tots som part de l’Acte Pur d’Aristòtil, som barreja, "mélange", impuresa, beneïda ambiguïtat que participa i tem, alhora.
El comportament institucionalment indecent significa legislar o administrar excloent persones, bo i acceptant de forma tàcita o explícita una diferència d’essència entre les persones que “formen” part de la comunitat legislada. La conducta decent és la de les institucions i estats, entitats socials i econòmiques que NO humilien les persones. I prou. Que no les consideren implícita o explícitament “part aliena”. Les conseqüències socials i polítiques de la segregació fàctica, sociopolítica, de determinats “grups” són prou evidents per a un Jueu amb nom mallorquí, hereu de relats familiars xuetes ben coneguts a Israel des de fa segles i generacions. El professor Margalit fa una distinció molt interessant pel que fa a les formes de d’humiliació, adés social adés institucional, o bé ambdues. La distinció em va semblar molt escaient des del primer dia que en vaig llegir la seva arquitectura, a Madrid. Eren els dies del “soufflé” de l’estatut. Allò va marcar un abans i un després. Es pot dir que la societat espanyola fins a aquells moments es comportava amb formes no humiliants envers els catalans, Catalunya, la nació sempre observada a l’interior del drama espanyol en moviment. Espanya com a societat – no en les seves institucions - es volia encara acollidora de Catalunya. Les declaracions d’amor i l’afirmació de l’espanyolitat de Catalunya es volien perfectament positives, socialment parlant. Aquestes mateixes persones que et trobaves arreu de les espanyes es volien diferenciar de les minories extremistes d’origen franquista i que ja començaven a tornar a covar-se en l’ou de la serpent de certa premsa i certes elits financeres i empresarials madrilenyes. Socialment, decididament, no volien humiliar. Una altra cosa ja són els comportaments institucionals considerats normals per part dels espanyols en relació a com les seves institucions espanyoles tracten Catalunya. Catalunya només pot ser espanyola, i, per tant, no pot ser. En aquest sentit, els espanyols no humilien com a societat però són tolerants amb la humiliació que practiquen les institucions espanyoles. T’ho diuen amb simpatia, amb la mateixa naturalitat que accepten les sentències del tribunal constitucional espanyol. Amb simpatia i “campechanía” assumeixen que tens que deixar de pensar-te com a membre d’una nació que no sigui la seva, I aquí ve la segona part. Les institucions espanyoles sí que s’han proposat des dels inicis de la democràcia el fet de rebaixar les conquestes democràtiques dels anys setanta, quan no els va ser possible aturar la demanda d’autonomia política catalana. Allò va ser un error, una feblesa que cal corregir. I per tant les humiliacions institucionals practicades per les institucions espanyoles de tota mena cal que siguin acceptades com quelcom de natural.
Una nova febre es desfermarà aviat, quan es produeixi la confluència de la humiliació institucional espanyola i les tensions de la societat de l'Espanya de les autonomíes. I pot passar que convinguin no pas a “un sol amor” sinó més aviat a un sol boc expiatori. Aquesta pesta no és nova. Arriba de molt, molt lluny. I la crisi econòmica no ha fet més que posar en evidència aquest nou nihilisme de dretes, quixotisme que no “es troba” molins de vent, sinó que els construeix de veritat, a còpia de milers de milions d’euros i trajectes de trens per sempre deficitaris. Espanya s’assembla cada dia que passa, més i més a si mateixa. Es la voluntat de poder narrada no pas per un Nietzsche, sinó per un Don Juan Tenorio institucional. Grotesca hidalguía que s’ha democratitzat. Quin serà, doncs el boc expiatori que permeti als espanyols mirar-se a la cara i reconèixer-se novament diferents entre ells davant l’angoixa de ser tots iguals? Imatge patètica, posterior a la cacera de Botswana, la crisi no respecta rés. “Todos nos parecemos demasiado”. Això és intolerable i cal que trobem un culpable, el sacrifici del qual s’inicïi per una expulsió i després per una exclusió. Definitiva indecència?