dissabte, 24 de novembre de 2012

El cor ens diu

"Els pobres intel·lectuals catalans, sempre menyspreats, sempre bescantats, som els tristos custodis d'aquesta llum sagrada. Servem-la amb humilitat, sense esperar del nostre esforç fidelíssim cap premi ni cap agraïment. Servem-la contra tot el món i contra la nostra gent mateixa. Vingui el que vingui, que sempre per a vetllar-la hi hagi almenys un estol com el nostre. El cor ens diu que els nostres fills o els nostres nets veuran temps millors. Però, si no fos així, si encara una pitjor onada d'adversitat hagués de colgar-nos, el darrer de nosaltres, en desaparéixer, treuría el cap fora de l'aigua, una última vegada, en un esforç suprem, per sospirar dolçament, amb un somriure absurd, però invencible: Visca Catalunya!

Agustí Calvet "Gaziel"
Ermita de Sant Elm
(Sant Feliu de Guíxols).
Setmana Santa del 1944


Aquest text pertany als darrers mots del Quina mena de gent som. El vaig descobrir a Madrid, una tarda de diumenge d'hivern del 2003. Des de la meva finestra de casa podia veure com el cel rogenc de crepuscle queia damunt les muntanyes del "Puerto de la Cruz Verde", que serpentegen des de El Escorial fins a posar-se als peus de la ciutat d'Avila.  El meu refugi en aquells temps d'éxits aparents i eufòria immobiliària va ser la mena de gent que som, i, sense dubtar-ho ni un segon, la companyia del Cuaderno de Madrid del Sr. Juliana a La Vanguardia dels diumenges a Villanueva de la Cañada. Signes, mapes, més mapes i enteniment, molt enteniment enmig de totes aquelles boires que havíen de venir. A Madrid es veu i es viu el reflux de les onades que arriben de Catalunya d'una forma única i particular. Els miralls de la capital espanyola tenen una especial forma de processar, absorbir, modificar i finalment reflectir les imatges corresponents al OVNI Catalunya. Els avistaments que es fan i sobretot, es narren des de la redacció de El Popular (recordi el lector les "Luces de Bohemia", del grandíssim Valle Inclán) em resultaven cada cop mes paradoxals. La premsa madrilenya - la premsa més "imprenta" -- no crida l'atenció per la profunditat de l'anàlisi o per la originalitat i rellevància de les fonts i els temes. Al lector hom li dona convicció. Gosadía verbal. A veure qui la diu més grossa, bò i esperant que el lector romangui, encara més, silent en el seu silenci natural, obligat per la seva distant i passiva - en un principi - condició.

A Madrid ja començava a passar cap al 2003 com si molts articles i canonades de les ràdios comencéssin per un "Mire Usté", i després la parrafada de conviccions, massisses i inqüestionables. Aterrar en aquell Madrid era com aquelles arribades en paracaigudes penjats als arbres de les pel·licules bèl·liques sobre la segona guerra mundial. No sabíes si els que es presentaríen per saludar-te seríen uns soldats alemanys amb llençaflames per a sucarrar-te o una d'aquelles actrius franceses vestides per a l'ocasió amb botes katiusques de pagesa normanda educada com una estudiant del Quartier Latin, i amb uns cabells tendres, i una masía propera amb un possible jaç plé de promeses de flaire d'herba emplujada.
En aquells anys ja començava a passar que allò important no era la versemblança d'allò que hom deia, en els anomenats mitjans. L'important era construïr-la, i exercir-la com a facultat narrativa; i fer-ho a partir de remoure el fang de capes i més capes d'ancestral prejudici espanyol.

Poc a poc i amb els mesos i anys em vaig anar posant inquiet, i l'article del Sr. Juliana se'm va convertir en una necessitat, una referència de la que no en podía passar. Especialment aquelles tardes de llum vermellosa del crepuscle quan tornàvem a casa baixant per la carretera de El Escorial, Valdemorillo i la plana que dona a Brunete. Va venir el tripartit, la malcarada aventura de l'Estatut del 2005, el joc de miralls català, carregat de mentides pròpies i alienes. I molta esperança, molta il.lusió, molt pensament màgic. Tot es va acabar al Julioil de 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional. Catalunya va voler fer política després de l'aprovació de la Constitució al 1.978 . Poc a poc, i amb graus de diferent intenssitat i contundència, a Catalunya se li ha anat dient que no faci Política, que aquest és un afer que, en veritat, només es pot fer a Madrid. Aquí és on hi ha la política, per dret de capitalitat, de conquesta o com se'n digui, tant els fa. Per a Catalunya només hi ha Administració. Espanya, el percentatge d'espanyols que adminstra desde Madrid i des dels llocs clau de las Provincias, ens diu que ja no hi ha reciprocitat. Es com si s'adrecéssin a un cadàver que s'entesta en aixecar el cap del taüt, una darrera veu catalana que vol aixecar el cap per damunt l'aigua, una i altra vegada. I ells es limiten a repetir-li que no insisteixi, que renuncïi a parlar i a existir. Així va ser, així ha estat, i potser així volen que tot plegat acabi.

Avui és el 24 de Novembre de 2012. Vull fer un homenatge privat a Agustí Calvet, Gaziel. I amb ell a Amadeu Hurtado, Joan Sales i Màrius Torres,  que també m'han acompanyat aquests anys, molts i molts diumenges, aquí al meu poble, Villanueva de la Cañada. I a l'Enric Juliana, sense el qual el nostre pais no podría reconéixer moltes de les cares del seu prisma plural, insistent.

Demà potser treure'm el cap per damunt l'aigua un cop més, i si tots hi som, la nostra veu es sentirà a Europa. La nostra anhelada Europa. 

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor ...

"Sancha Brava" I

Hi ha un llibre que vaig tenir la sort d'adqurir fa vint i nou anys, publicat per l'editorial Grasset, i que em vaig fer enviar a Badajoz, on feia el servei militar l'any 1983, dos anys després de l'intent -en molts aspectes reeixit- de cop d'estat militar a Espanya. El llibre du per títol Mensonge Romantique et Verité Romanesque, de l'aleshores inclassificable autor francés René Girard, fill d'Avinyó i també fill del critic teatral que va donar a aquella vila els inicis del Festival de Teatre que li han donat coneixença arreu del món. El llibre em va arribar a les mans mercés a l'enviament que me'n va fer la meva millor amiga d'aquell temps, la més estimada, des de Barcelona. El vaig recollir al correu després d'haver-hi invertit una bona part de les cinc mil pessetes que el meu avi, puntual, em feia arribar cada mes. Era als inicis del mes d'Octubre. Des de les primeres pàgines, la lectura em va arrossegar i se'm va endur com un corrent. Em vaig passar la major part de les hores en aquella oficina de la "Compañía" fullejant i sotsratllant el llibre, adés amb blau, adés amb vermell, amb un d'aquells llàpisos de doble color i doble, gruixuda punta, que segurament ja han desaparegut de la ciruclació fa molts anys. Més d'un i més de tres cops en un d'aquells inacabables matins em tenía que aixecar sobtadament després de desar - com un llam - el llibre en un calaix o en el prestatge, llençant-lo amb dissimul cap al costat. "Susórdenes mi capitán! ... susórdenes mi teniente! ... Normalment l'ensurt no arribava a ser. Trobar soldats en hores de feina fullejant novel.letes del Far West era quelcom amablement tolerat en tots els ordres de la supervisió militar espanyola. Cal afegir que uns mesos més tard, quan em varen fixar un correctiu de dos mesos de calabós, vaig tenir la clamorosa experiència de veure com l'oficial de guàrdia d'un d'aquells díes em va prendre l'exemplar de Els Germans Karamazov quan llegía assegut a la banqueta d'aquell "cuarto". Ho va fer bastant convençut que Dostoievski podría ser un autor inspirat pel marxisme o, cosa molt pitjor, el comunisme. Mai he estat massa procliu a fer broma amb les coses d'Espanya. Anys enrera em vaig prendre la molèstia de llegir León Felipe, Cernuda i sobre tot Machado. Espanya em feia estimar-la, i l'estimava. El cas és que, aquell día d'hivern i boira de Badajoz, quan vaig tornar a seure a la banqueta de la cel·la i vaig veure que hom m'avia pres aquell llibre de les mans bò i fent obrir la porta de ferro amb la seva finestreta de forrellat adient, em va caure l'ànima als peus.  
Potser per experiències d'aquesta mena i altres que vaig viure en aquella tardor trista i nuvolada prop de la riba del Guadiana, en aquella Sancha Brava, la troballa de "Mensonge Romantique ... " em va resultar providencial. Les pàgines dedicades al Quixot les vaig passar depressa, molt de pressa. Després va venir Madame Bovary, Julien Sorel, Mme. de Rênal, i Proust, sobretot Proust. Una part ben avorrida, per la sofisticació de l'orgull de l'esnobisme, i sobretot pel poc interés que mai havien tingut per al mi els precedents de la primera guerra mundial, si ho comparo amb la fal.lera que em despertaven les aventures d'aquells adolescents que van passar pel seminari de Tübingen a les acaballes del Segle XVIII. La mal anomenada Transició ens va deixar a molta gent orfes d'un passat rebel i gloriós en el que aixecar semblables ambicions futures i aspirar a uns mensuals honors en la fira de les vanitats, preludi de la generació dels porros, l'heroína i, una mica més tard, la SIDA.
Allí, en aquell miserable cul del món cultural i de tota mena, és on vaig descobrir realment les Memòries del Subsòl, llibre de capçalera d'alguns amics i amigues del meu temps. Llibre, els ressons del qual ens arribaven amb una música propera, interior, indesxifrable, producte només d'aquell fenòmen que fa la sordera causa directa de la fascinació per herois que no ho són, però que uns i altres necessitem crear per tal de no quedar en la solitud de les nostres febleses, i l'incomprenssible corrúa del nostre destí, indiferent a la nostra sort, petita, mediocre, i impossible de restituïr en cap panteó d'herois civils o eterns.
El gran moment, les Memòries del Subsòl, de Dostoievski. El doble miserable, l'orgull més erm i més pobre, i aleshores vaig començar a comprendre el món al que havía anat a parar i del que no sortiría fins a mes d'Agost del següent any. Les lògiques implacables de les humiliacions diàries. El més dur de tot, però, va ser comprovar, entre tots aquells joves entre els que m'hi incloc, com n'és de terrible la predisposició humana a agenollar-se per tal de rebre un "regard" d'aquells dels que Jean Paul Sartre en va fer una sencera vida literària.