dissabte, 21 de setembre de 2013

Constantinoble: de Dolapdere fins a Karaköy


Mon Ambition se borne à sensibiliser l'attention de mes lecteurs à la présence du mythe; par suite, à les mettre en mesure de détecter ses radiations dans la vie comme dans l'oeuvre d'art. Amener a quelques esprits a cette prise de conscience ne peut être tout à fait vain. Car s'il est vrai que les mutations du coeur se préparent et s'opèrent dans l'inconscient, elles datent en fait de leur épiphanie dans l'expression écrite, plastique ou picturale --- comme un amour de son premier aveu.

Denis de Rougemont

Del prefaci de "L'amour et l'Occident", edició de 1.956.



Per raó de feina he treballat regularment  -gairebé cada setmana- a Istanbul en els darrers divuit mesos. Constantinoupoli, en diu encara el meu company Grec-xipriota, quan parla per telèfon amb els seus ex-col·legues de Nicòsia. Estimo Istanbul, i aquesta ciutat, per sempre més, en els anys que em restin, serà sempre una guspira encenent-se fins el darrer dia que m'habitin els records. He llegit tot el que he pogut sobre ella. Hi he passejat per tots els indrets que he pogut, tarda rere tarda, junt amb tota la enorme massa de gent que torna de les feines i se'n va a casa cap al tard. He menjat figues, “mullareros” de préssec com els que els meus avis i jo ens emportàvem de casa els parents de Fraga quan anàvem a visitar-los, per alguna comunió o bateig. I he menjat aquelles saboroses escalivades d’albergínia i pebrot presentada talment com la iaia de València les posava en els entremesos del iaio als dinars dels dies feiners estiuencs. I he menjat els deliciosos postres dolços de  bàklava, insuperables a tota la Mediterrània. Recordo un dia a la feina en una sala de reunions. Vam improvisar-hi una menja i érem "a taula" a dinar dos musulmanes, dos cristians, i un jueu israelià que practicava menjar Kosher. Va haver-hi un acord total amb les figues, galetes i desprès tasses de cafè i té turcs.. Al final de les postres em vaig entestar en explicar què eren els “mullareros” que havia vist fer a l’era del mas de Fraga quan era petit. Al cap de tres minuts ho vaig deixar córrer. Ningú va entendre que a un préssec  pogués rebre aquella tortura al sol de la tarda de Setembre. La qual cosa diu molt de la tècnica del mullarero i del fet mateix que a  aquesta delícia culinària de la Franja de l’Aragó encara li manca la difusió que mereix, ben al contrari de les figues mediterrànies, que se’n poden trobar a Fraga,Albaida, Casablanca o a Beirut.

El primer viatge feiner a Istanbul el vaig fer a les acaballes del 2006. La tercera de les visites em va tenir allí treballant fins al matí del diumenge dia 10 de Gener de 2007. Recordo que em costava no esguardar la bellesa d'aquell matí nuvolat de la ciutat vista des de la finestra que els col·legues posaren al meu abast. Cases i més cases, edificis junts que no es deixen un mínim espai entre ells, arrapats als turons, com protegint-se mútuament de la falla que sota l'allargada del Bòsfor, es presenta tel·lúrica i puntual amb les seves tremolors, tossudes, gairebé cada quinze, vint anys. Pel Bòsfor, esplèndid, s'hi veien passar vaixells de tota mena, tots al mateix ritme d'avenç, solcant l'aigua blavosa i tenyida per la lluïssor de llum mediterrània. La ciutat, serena i com convençuda d'aquella mena de presència eterna, s'imposava a la mirada amb tot aquell immens guirigall de cases arrapant-se als cingles. En la llunyania, cap al nord-oest, uns quants gratacels ja ben visibles, pujant inexorables al barri de negocis de Levent i més a prop, el dominador pont llunyà de Ortaköy encavalcant-se vers la part asiàtica de la ciutat. 

El mateix dissabte  9 de Gener de 2007, a l’Hotel on era vaig connectar-me a Internet i vaig saber de l'assassinat en atemptat del periodista armeni Hrat Dink. El mata un jove de disset anys criat en una de les regions més orientals del nord del país, a tocar amb la frontera actual amb armènia. Smerdiakov no descansa, vaig pensar com tantes altres vegades. Sempre hi ha un pare perdut o absent als inicis psicològics del crim d’un germà. I sempre hi ha un altre germà que en fa un relat de salvació en la perdició. Estètica de tots els nihilismes. Fins que les radiacions de l’aprenent de mitòleg encenen el ritual del plom i la sang. L’endemà, ja a Madrid, vaig veure la notícia als diaris i en els dies posteriors la manifestació de protesta que es va organitzar, participant-hi gent de totes les tendències polítiques. Però molt especialment aquella important però encara molt minoritària fracció de la societat civil turca que voldria introduir al país una veritable separació de poders, que poques repúbliques han estat capaces de bastir en els seus inicis en el món musulmà. Gairebé cent mil persones a l’avinguda Tarlabasi, que porta a la plaça Taksim, i en paral·lel al carrer Istiklal-Independència, artèria comercial de la ciutat des dels inicis del Segle XX.

El periodista Hrat Dink era – i és encara en la representació viva de la seva memòria -- la cara culta i educada de la cada cop més feble comunitat armènia d’Istanbul. En els darrers mesos de la meva estada a la ciutat, per tornar de la feina a casa, cobria a peu la llarga pujada que passa pel mig del miserable barri armeni fronterer amb Dolapdere, ell mateix una veinada de pobres turcs i kurds immigrats del camp, que poc a poc es va omplint de gratacels i luxosos comerços que conviuen amb les tradicionals botigues de pneumàtics  i rodes que són tan comunes per aquell devessall de carrers, una llera per la que baixen gent i cotxes a tota velocitat. Com que des de la finestra que tinc vora l'escriptori on treballo a la meva feina es veia el petit campanar de l’església ortodoxa armènia de la Aya Konstantin, vaig pensar que valdria la pena passar-hi i fer-li una visita al capvespre, en haver plegat. Rucades de turista inexpert i apassionat pels mites corre-cuita. En arribar-hi, comprovo aquell mur de més de tres metres que n'impedeix l’entrada. De sobte, jo m'hi faig a l'horari, al voltant de les vuit i mitja de la nit, se senten els esclats eixordadors de tots els altaveus per on els muetzins del barri criden a la pregària, en un àrab llegit directament de l’Alcorà i que cap turc arriba a entendre del tot. La pregària que acompanya la crida es torna a repetir i comprovo la foscor total a la porta de l’església. El mur evoca la realitat d'una necessària defensa permanent d'aquell lloc de culte. El mur evoca la separació profunda en aquell petit i miserable barri, de tot un país que vol ser-ho, però que no aconsegueix integrar veritablement la pluralitat dels referents del seu passat.  Es fa gairebé de nit i segueixo pujant cap a Beyoglu. Tres o quatre carrers estrets, amb cases en les que fa potser setanta o vuitanta anys hi varen viure funcionaris del govern o comerciants. Totes es troben avui ennegrides, abandonades, talment com si les façanes pelades i la totxana podrida per la humitat ambiental anés a caure damunt de tota aquella gent que entra i surt, les botigues i botiguetes de queviures i telèfons mòbils. i les dones amb nens mig esparracats assegudes a les escales que surten cap al carrer. Concloc que els nens i nenes que xuten la pilota en aquella baixada no són turcs. No duen samarretes de futbol de cap equip de la ciutat – cosa gairebé de costum orgullosament obligada en la majoria de carrers --. Les dones, mares i àvies amb faldilles estampades fins als peus, mal calçades, assegudes als portals, mengen fruita bo i vigilant tota aquella xicalla cridanera. Sense hijab, duen en canvi un mocador diadema lligat pel clatell. Segueixo pujant pels carrers de llambordes mig trencades i asfalt ple de forats que supuren un fang negre, com si sorgís del mateix segle dinou, quan tot allò només era un escampat. Arribo a la comissaria de policia que hi ha al costat del principal prostíbul legal de la ciutat. Gairebé fent cantonada amb el Bulevard TarlabasI, amplia avinguda de trànsit rodat intens i de vianants apressats que tornen de la feina, i de la qual el govern n'està allunyant la prostitució al carrer a còpia d’especulació immobiliària i vehicles de la Polis. Els mocadors lligats al cap d’aquelles dones em fan adonar que són d’origen pagès, armeni, sens dubte, però que potser porten a la ciutat més d’una generació i que aquell ús mig rebel mig frustrat en podria ser ben bé encara el signe de la seva identitat, inevitablement marginada i marginal. Canvio poc a poc la meva percepció de turista estabornit per la de visitant de la ciutat que comença a veure el que molts dies té davant els nassos. Passejo i m’aturo amb el suficient temps per donar-me a comprendre que tot allò és humanitat, molta humanitat comprimida en uns carrers que semblen als que vaig conèixer de petit, als llocs que havien estat el call antic del meu poble. Amb la diferència que aquelles cases em semblaven segures, que no podien caure mai, i avui ja gairebé ningú gosaria viure-hi, tal com passa en aquesta pujada de Dolapdere, on les famílies pobres desafien la misèria i l'abandó, sabent que el proper terratrèmol els deixi potser sense rés, literalment. Entro en un comerç i hi compro unes galetes Ülker per prendre amb el té de demà al matí. Vull fer-hi una mica de vida, una mica de costum en aquella pujada de Dolapdere.

Surto de la petita tenda (Gràcies, gràcies,...) i segueixo caminant per la pujada cap a Beyoglu, el barri del damunt i que, baixant el turó ja s'anomena el districte de Pera, al que l'alcaldía del districte li vol retornar el glamour que va tenir fins als anys vuitanta, i des on s’hi albira la ciutat em durà a Karaköy, el districte dels antics molls de mercaderies en el que visc i des del que puc veure cada nit i cada matí la vitalitat incombustible del Bòsfor i les seves llums. Topkapi i la Aya Sophia iluminats. Postal de turista altre cop.  He de passar pel carrer Istiklal. Què poc m’imagino com acabarà al Juliol, ple de llaunes de gas lacrimogen i amb totes les botigues tancades! Mentre, recordo les fotografies del llibre de memòries d’infantesa d’Istanbul del Nobel Pamuk, on es poden veure els efectes de la primera gran revolta, gairebé un pogrom, contra els comerciants grecs de Beyoglu, en aquelles fotografies en blanc i negre dels anys cinquanta. He comprat llibres, tots recomanats per aquell llibre ja unit per sempre a la ciutat, ja en tinc tants que parlen de Constantinoble i d’Istanbul que, segurament, només podré acabar-ne la lectura quan em jubili. No hi fa rés. Ja visc en ells, i en la fascinació de tants i tants relats com en brollen. La ciutat em mostra les seves radiacions, com si hi hagués una mena d'esforç secret, de desenes de segles deslliurats del dictat humà i que operen al seu albir, produint una història sots-terrada, paral·lela, aliena a poblacions, governs, guerres i terratrèmols. El present s’esforça en manar, però el futur està sempre amarat de les esperances i ambicions dels que ja no hi són. I penso que m'he tornat una mica com la gent de la ciutat, inexorablement nostàlgic, perquè a Istanbul veus i vius que tot, tot passarà. I també creus que demà tornaràs a veure el Bòsfor i n'imaginaràs la profunditat de la terra a punt de tremolar, allí on to es va iniciar. 

Després de creuar Istiklal, baixo poc a poc cap a Tophane, envoltat de turistes perduts. M'aturo a la botiga de les verdures i en faig provisió. Per primer cop en sis o set mesos, el Sr. Halil em pregunta si sóc Turc. Li dic que vinc de Ispanyie i em mira de retruc mentre em cobra amb la tarja de crèdit. Em somriu, però sense allargar-ho gaire, no sigui que em cregui definitivament que he esdevingut de debò algú del barri. I arribo finalment a la plaça on hi ha la font de marbre de Tophane. Creuo l'avinguda i m'aturo un parell de minuts a la petita finestra lateral de la mesquita d'Alí Pasha, bella, sempre il·luminada de nit. N'hi han uns quants que s'han aturat a resar abans d'arribar a casa, ben de nit. Continuo fins l'edifici del meu apartament. 
Demà tornaré a veure el Bòsfor des de la finestra. Topkapi i l'Hagia Sofia, la barana del balcó del costat, rosegada pel rovell i les taques que hi deixen els coloms. Com gairebé cada matí, pensaré que hi ha massa història encavalcada en aquesta ciutat, i que, aquesta pluralitat inabastable de dimensions, la farà sempre rebel a totes les generalitzacions. Com si cadascun dels que hi viuen i hi moren, hi tingués un racó de temps reservat per sempre, vora el mateix Bòsfor o en la petita, fascinant memòria que te'n emportes, per sempre.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada