diumenge, 15 de setembre de 2013

Via Desbordada

 
 
El 'gran' periodista, Sr. José Antonio Zarzalejos, ha bufat ampolles amb el títular de La Vanguardia del propassat 12 de Setembre: Via Desbordada.  M'en han arribat les notícies a la meva illa deserta i certament la Via Catalana ha aconseguit una audiència més que estimable, en contingut, però sobretot en la seva forma. No cal dir-ne gaire més, aquí, perque mig món ho va veure. Per això, els patètics esforços que fa l'esmentat periodista en l'article d'avui diumenge 15 de Setembre per tal de disseccionar el moment polític creat per la vía són, a l'ensems, una bona mostra del moment polític i l'impacte enorme que l'11 de Setembre de 2013 ha estat realment a Espanya. Malgrat el tò semblant a altres ocasions, l'espanyol intel·lectualment més seriós de la premsa de Madrid i que més ha fet per tombar la imatge del President Mas en les instàncies polítiques d'aquesta província, per primer cop ha mostrat un veritable cabreig que fins li ha fet tremolar la seva fibra basca. No hi ha com un basc per encarnar la música de l'espanyolitat. Els esforços de l'article d'avui demostren, finalment, que els arriba el moment de la manca de recursos. I això els passa als millors entre ells. La culpa, realment, la té la Via Catalana. 
 
Li he deixat un comentari a l'article del diari, que m'he volgut emportar a la meva illa mediterrània. Lluny de casa, l'article en sí és una victòria. Una gran victòria:

Estan tan acostumbrados vds a pensar que manejan la agenda política i el pensamiento de los ciudadanos que siguen sin enterarse de la música. El Madrid Vertical acaba siempre cayendo de su Rocinante pero sin la luz que cegó a Pablo ... Los paradigmas de la "política politizada" no digo que no sean útiles, pero no son suficientes. No es de ahora, Catalunya hace tiempo que ha dejado de mirar a España, pero ello no la ha convertido en ciega. Si en España la lectura de Sigmund Freud fuera del nivel de países como Francia o Estados Unidos, Cervantes sería un autor histórico, no del presente. Por eso a España no le queda otra que revivir el mismo drama en forma de esperpento. Menos mal que nos queda la verguenza ajena, porque exhibir la propia parece merecer la contínua y dura represión de las Audiencias que nos gobiernan. Curioso, en Inglés "audience" se refiere a las personas a las que se dirige el que necesita recabar apoyo de algún tipo. En Español, audiencia suena a dictado final de los mandamases de siempre. Soy consciente de que el estado español no ofrecerá finalmente nada aceptable. No se nos considera un interlocutor, y nuestras instituciones han sido ridiculizadas hasta el punto de hacer salir a la gente a la calle dándose las manos para mostrar que ellos SI se respetan a si mismos. Entiéndanlo, Catalunya es una nación y hace siglos que defiende su presente y su futuro. La única diferencia es que ahora vamos a romper el silencio de nuestros abuelos y el temor de nuestros padres. Porque no queremos que nuestros hijos sigan siendo considerados una anomalía.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada