diumenge, 30 de novembre de 2014

Indecències II

Mais la déification est l'attribution de  nobles caractères surhumains à un individu, tandis que la diabolisation est l'attribution de vils caractères surhumains... Une societé décente ne peut pas utiliser ses institutions pour diaboliser ceux qui en dépendent. Et je voudrais aussi ajouter, sans argumentation supplémentaire, qu'une societé décente doit limiter l'humiliation qui vise ses enemis extérieurs -- par exemple, elle ne doit pas les déshumaniser en les diabolisant.

Avishai Margalit, La Societé Décente



Hi han experiències sobre les que, certament, la prudència sempre recomana d'escriure'n un cop el temps ha fet la seva feina i les dèries del nostre desig han anat a perdre's en altres contrades. A un mite, encarnat en els corresponents símbols, li podem perdonar tot, excepció feta que deixi de funcionar com a tal, i, sobretot, que se li assequi la font de significacions amb les quals encaràvem el nostre futur, perdonàvem les misèries del present, i enllustràvem aquells vells records que el temps ens ajudava a guardar en el prestatge de les coses acceptables de la nostra identitat, sempre mòbil i en vulnerable evolució.

Ara es veu que s'ha posat de moda d'anomenar “significant buid” a questa indecisió temporal i transitòria del desig com a conseqüència de la caiguda dels referents – imatges pseudo que fixaven la direcció de les nostres volicions i la nostra atenció. I que fins i tot atreien – Oh temps d'estabilitat democràtica indestructible! - la nostra crítica. Quan el vaixell sura, tots els capteniments hi són benvinguts. Ara que la nau, però, trontolla inequívocament, fins i tot ha aparegut un pisco-argentí que d'aquesta mena de no-res de tuf sartrià n'ha fet tota una teoria política, muntada sobre un femer gramatical lacanià. Mare de Déu Senyor. La set humana d'objectes que puguin limitar el sentiment de mancança en la base de la nostra insegura persona, és infinita. 

Ara, doncs, ha arribat l'hora del Populisme, en diuen. I no sembla que el desprestigi tradicional d'aquest terme li hagi impedit d'ennoblir-se en les actuals circumstàncies, creades per unes elits que han fet de tots els significats un sac d'encenalls trinxats, llests per a afegir-se a la muntanya de velles andròmines i calaixos plens de paperots i velles fustes amb les que cremaven les gales de Sant Joan de la nostra infantesa. Aquesta destrucció del llenguatge, sens dubte és el pitjor dels mals que s'ha fet al precari equilibri de sobreentesos polítics, culturals i socials que es varen crear a la mort del principal assassí, després del seu perdó indiscutible, aixecat com un tòtem amenaçador per a tots aquells que gosessin fer el gest de tombar-lo, o de parlar-ne en uns termes massa reals. Per uns anys, es va donar vida al sobreentès compartit, i així es va alleugerir la càrrega de quaranta anys de victòria. La realitat encega, ja ho deia el gran Sigmund Freud, i aquí rau la raó per la qual la lluita per la memòria és, fonamentalment, una lluita política.

S'espanten doncs, els que fins ara havien estat els propietaris de la paraula i els sacerdots dels nous vint i cinc anys de pau i creixent riquesa. Ara, però, també, es fa entenedor que aquesta riquesa només va poder ser possible gràcies als diners de la unió europea, i als diversos tsunamis de diner barat que Mister Greenspan va desfermar per tal d'endegar el més formidable Pla Marshall per als rics entre els rics que la història en majúscula ha conegut mai, des de l'arribada de l'or de les Amèriques (i que com ja va quedar prou documentat es va consumir en l'embaràs, gestació i part dels nombrosos Leviatans civils/eclesiàstics nascuts el dia de gràcia  de la signatura de la Pau de Westfàlia, al 1648). 

S'espanten, doncs, els amos de la pell de brau, perquè les seves ordres manifestes ja no són considerades ni seguides per la part de la plebs – Sants Innocents! - que fins ara havia tolerat la mentida pietosa a canvi de feina mileurista. Uns amos que es varen tornar tan arrogants que fins i tot a partir del 2000 van creure que s'havia acabat el temps dels equívocs útils, per arribar a creure, finalment, que el nou Diccionari els salvaria de qualsevol assalt a les muralles. N'hi havia prou, segons ells, que l'àrea de Madrid estigués cada dia, tarda i nit bombardejada amb material electromagnètic que transportes a cadascuna de les llars i dels taxis les essències de la nova gramàtica espanyola.

De tot plegat en resta un enorme esvoranc de dubtes i incertesa. I la no menys temible perspectiva que ens indica que som a les portes de la fundació d'un nou equívoc col.lectiu que entomi el risc de no deixar tanta i tanta gent fora com sembla que està passant. Malgrat tot, no son temps per a la poesia ni per als equívocs, la cosa és molt clara. No són temps per a la intimitat. Volent-ho o no, serem cridats a l'acció, per activa o per passiva, i els refugis es van tancant per una tan gran intempèrie com la que ha estat creada.

Som, de fet, en les xarxes, entrampats en la seva emotivitat rèptil. I som també en el mite de la Connexió Universal, poc amiga de significats compartits, “plens”, i que poc a poc - talment com la Gea nietzscheana - engoleix l'antiga Comunicació i la va substituint per les seves creacions incertes. El flux de les xarxes ha esdevingut més estratègic que els mateixos continguts, cada cop més irrellevants. En aquest sentit, no hi ha pas tanta diferència entre el populisme administrat per sociòlegs que ens ha esquitllat tots aquests anys, i la perspectiva del Significant Buid que, mentre duri, sembla que aplegarà voluntats fins al dia en que alguns en prenguin possessió de veritat, i per asalto.  Es a dir, convertir-lo en una eina de poder com totes les altres, amb els corresponents relats al seu servei. Els uns han mesurat els seus compromisos amb les vísceres autonòmiques, administrant el temps dels bocs expiatoris amb precisió de calendari i continuat finançament europeu fins al 2012. Els altres aspiren a mesurar les forces de la ira que s'ha desfermat, tot just per a que la onada els empenti fins a les alçades del sacerdoci que els permeti d'elaborar la nova dialèctica bolivariana, xerrameca nova però sense petroli aquest cop. Tot molt trist i, dissortadament molt i molt previsible. Ambdues generacions - es tracta d'això, efectivament amic meu - creuen poder guanyar fora del territori de la decència.

El més tràgic d'aquesta caiguda progressiva de lideratges en la mandra que ens ha acompanyat des dels noranta, serà la pèrdua d'energies que es consumiran sense remei, i el preu ja el comencen a pagar amb l'exili econòmic els més dotats i capaços, la majoria joves. Em demano quants en tornaran. Sisquere entre ells en pugui sortir una generació que no renuncii a la paraula i pugui recuperar els significats, i establir la seva pròpia memòria, tard o d'hora. Hi han mals terribles, però no n'hi ha de pitjor que aquell que no es pot expressar ni es pot fer nostre per tal de poder sobreviure-hi, humanitzant-lo.

Perquè no hi ha ni Déu ni Diable. Estem sols, i, de tot plegat només en coneixem els justos i els perversos.

Carpe diem.