dilluns, 5 d’octubre de 2015

Ciutadans I

Tot el que hi ha al darrere del “nou” partit Ciutadans, no té rés de nou, ni tampoc és exclusivament un fenomen creat per les televisions que la burgesia de filiació franquista ha posat al servei dels seus interessos electorals. Una cosa és l’aparició d’una novetat en el tauler polític i un altra n’és la seva difusió interessada i la massificació mediàtica dels seus impactes en la gent. I, en aquest sentit, ja veurem què en faran aquestes elits extractives dels seus joves líders que hi posen la cara mediàtica, quan, arribat el moment, hagin acomplert els objectius que tenen assignats a mig termini. A la societat on els diners arriben als nostres dits en caixers automàtics, la vida de les imatges és curta, i els recanvis no triguen en arribar quan hom els ha menester. Ciutadans no és un fenomen improvisat, per bé que la joventut de les seves cares visibles posteriors al 27S no auguri rés sincerament falaguer quant a la seva durabilitat. Ni tampoc és quelcom que hagi sorgit espontàniament d’uns individus dotats de drets i llibertats que un dia varen decidir unir-se en assemblees a Cornellà o a Ciutat Badia, exigint la demolició de la immersió lingüística a l’escola catalana brandant llibres de Habermas traduïts per Alianza Editorial.

Ciutadans és un fenomen profundament català. I amb això vull dir que sense el seu origen en la problemàtica sociopolítica de Catalunya, mai s’hauria desenvolupat com ho ha fet, tant a Catalunya com a la resta de l’estat, on ja ha aconseguit una certa pàtina de centrisme renovador, sense les excrescències de tuf a extrema dreta que representa per a un sector dels votants del Partit Popular. Recordo que quan el partit va començar a fer-se visible en els mitjans per Madrid, molta de la classe mitjana il·lustrada que votava al Partit Popular –antics vots socialistes --  una mica tapant-se el nas a causa de les adherències franquistes que inevitablement aquest partit suporta com a pecat original, va començar a descobrir que es podia ser anticatalanista amb un argumentari que superava - aparentment - paràmetres estrictament emocional. Ciutadans els permetia expressar la mala llet atàvica envers el que Espanya ha estat incapaç d'integrar, i de forma aparentment civilitzada, i, a més, per a arrodonir-ho, amb una proposta cuinada per catalans oprimits en el que molts anys desprès se'n ha dit "el problema de convivència de Catalunya".

Eren temps en els que podies trobar l’Albert Rivera els caps de setmana dinant amb la seva muller - la segona d'elles - pels indrets propers al Reina Sofía, a Atocha, quan picava pedra gairebé tota la setmana a les televisions i ràdios de la Conferencia Episcopal, guanyant una mica de quota de mercat, sabedor que la seva joventut i la del partit li impedia mostrar-se com una alternativa a rés de rés en les Espanyes. No cal ni recordar que en aquells anys la redempció social de las “viztimas” del terrorisme era encara el primer argument de batalla de la avui extinta UPyD, en aquell temps dominadora del nou espai que hom li volia arrabassar al Partit Popular. Recordo que, aquell diumenge que vàrem coincidir en aquell restaurant barat de turistes americans i estovalles de quadres vermells i blancs, amb l’Albert Rivera i senyora, el propietari va venir a preguntar-nos a la meva dona i a mi si aquell que havia identificat a l’altra punta de la sala era ell. L’home l’havia reconegut de les televisions i, en veure que nosaltres dos parlàvem en català, va voler assegurar-se’n. Si, és ell, li vaig dir. I com que li era obvi el perfil anticatalanista del discurs polític d’en Rivera, l’home – basc de Bilbao instal·lat a Madrid de feia anys – va voler esbrinar el grau de simpatia que aquella cosa de Ciutadans despertava en uns “altres” catalans.

Ciutadans ha aconseguit vehicular políticament a Catalunya - però molt especialment a Espanya -  el concepte que una part de la societat catalana cregui poder viure desconnectada de les institucions del país, tant polítiques com culturals i, finalment, de la mateixa llengua. I, a més, fer-ho com una opció de futur atractiva, que sempre es podrà reivindicar amb el prestigi que dóna consolidar-se com una situació de víctimes d'una majoria suposadament totalitària. D'aquí a la promoció de la mentida del "conflicte de convivència" només hi ha unes quantes passes.

La tragèdia de Ciutadans és que no els queda més remei que promocionar-se a Espanya amb una estratègia de representants de vetes i fils: “Senyor client, no pateixi, jo sóc català i això per a mi no té la més mínima significació política, i, si en tingués alguna, no tingueu el més mínim dubte que em puc adaptar a la vostra visió de Catalunya, perquè, finalment, allò que vosaltres digueu que Catalunya és, jo ho proclamaré també. Al cap i a la fi, això és el que significa ser espanyol, dir què és Catalunya, i tenir - demanar-li a Espanya -  la força per a imposar-ho”.




diumenge, 15 de febrer de 2015

Al voltant de Hannah Arendt

La realitat o la fiabilitat del món humà resideix primàriament en el fet que estem envoltats per coses més permanents que les activitats a través de les quals han estat produïdes, i potencialment fins i tot més permanents que les vides dels seus autors. La vida humana, en la mesura que és obertura de món, està compromesa en un procés constant de reificació, i el grau de mundanitat de les coses produïdes, les quals conformen l'artifici humà, depèn de la seva major o menor permanència en el món mateix.


Hanna Arendt, La Condició Humana, 1958


Un dels plaers que la vida m'ha donat n'ha estat el poder perdre'm en llibreries de tota mena i passar-hi força estona bo i deixant-me caure, finalment, per les seccions de literatura, història, humanitats ... i com que vaig ser capaç, en la meva joventut, d'aprendre a llegir - i diria que aquest va ser fonamentalment, el meu millor resultat acadèmic, de llarg, en acabar el batxillerat -, tot plegat em va donar prou com per a poder obtenir el títol de Filosofia uns anys desprès. Calma i contenció, però. Si bé em vaig fer la il·lusió de ser un professor de batxillerat en la matèria, les meves competències socials no varen donar més de si, i em vaig veure convidat a obrir un nou horitzó professional ben aviat, desprès de no poder aprovar la corresponent oposició. Van ser només quatre centèsimes de punt les que em van dibuixar un esvoranc insalvable envers el meu futur com a pedagog filosòfic professional, i funcionari de carrera. No cal ni dir que aquelles quatre centèsimes, entre les quals s'hi obrien infinitesimals petits  abismes abismes de mil·lèsimes, deumil·lèsimes i així fins al límit de la funció quan 'n' tendeix a infinit, el salt del 4.96 al 5, per a fer-ho resumit, em varen causar un trauma del que vaig trigar anys a rescabalar-me'n. La meva vocació es va fer impracticable, i no pas per la minsa diferència numèrica entre el triomf i el fracàs, sinó més aviat per la raó que se'm va donar per part del tribunal examinador de la seva negativa final a donar-me l'aprovat. Aquell barbut professor gironí, em va dir, textualment: "ens has volgut donar una lliçó de psicologia". La negreta és meva i el bon lector endevinarà el to particular que varen prendre aquells dos mots de la seva frase. No vaig dir rés més. Vaig enfilar el camí de casa aquell vint i cinc de Juny i vaig comprendre que aquells sis mesos d'estudi pràcticament solitari eren el final d'un tros de la vida enmig de la vida que m'havia durat pràcticament deu anys. 
Malgrat tot, aquell tros de vida no es va perdre en l'oblit. Els filòsofs som una mena de gent com posseïda, els quals, un cop som víctimes del fibló del thaumazein - l'admiració de la que parlava Plató - , deixem d'interessar-nos pel Com de les coses, sinó que ens llencem de cap a la sèquia del Què, o, molt pitjor, ens posem a caminar pel desert del Perquè amb una fidelitat tan encomiable com horrorosa per aquells i aquelles que ens estimen prou com per a desitjar la nostra felicitat en aquest món. I això, malauradament, no té remei, per be que en aquest viatge el bon Déu ens hi envia en la companyia de molts, molts llibres, la majoria publicats en aquella editorial incorregible de la República de les Lletres. Si recordo que, de petits, la meva tieta ens cridava: "Què estàs fent tòtil?" per tal de fer-nos acabar l'esmorzar i no fer tard a l'escola aquells matins d'hivern, no cal ni dir quina és la etimologia catalana de Tòtil o Tòtil·la, que anys desprès vaig descobrir a la facultat. Sempre tinc molt present la meva tieta, abans de presentar-me a qualsevol persona com a "Llicenciat en Filosofia", pel que pugui ser, atès que ja fa molts anys que vaig decidir - volent-ho o no-  viure fora dels claustres acadèmics.
Al llarg dels anys i, per molt abandonat que tingués el fil dels meus aprenentatges filosòfics de la joventut, mai he estat capaç de separar-me'n del tot, i poc a poc he anat comprenent que les realitats de la filosofia, la presència ineludible del pensament, informa la immensa majoria de les activitats pràctiques que, a causa de la tasca professional, m'he vist obligat a confrontar d'un punt de vista humà. Gairebé m'atreveixo a dir que ha estat la lectura filosòfica una de les raons del meu èxit professional, en la mesura que he pogut fer-ne un ús indirecte, però sempre present en la meva tasca de diagnosticar els reptes de la vida diària en la meva feina. No tinc una professió que faci més recomanable que a altres l'exposició a la riquesa filosòfica de la nostra tradició de pensament occidental, però també estic convençut que les complexitats inherents als corrents de l'economia globalitzada ens duran a un nou descobriment del pensament en majúscula. I també estic convençut que això no passarà com a conseqüència d'una elecció inspirada per la necessitat tecnològica. Ocorrerà a causa de la mancança de pensament conceptual, que és, al meu parer la dimensió de la intel·ligència humana de la que l'activitat econòmica actual es troba més necessitada. En definitiva, la capacitat de "llegir" paradigmes  - vells i nous - en el moviment de la realitat, ja sigui en un nivell contextual pràctic, científic o històric-cultural.

I aquí és on entra Hanna Arendt, en aquest bitllet. Acabo de llegir La Condició Humana, en la seva edició catalana, desprès de llegir The Life of the Mind, el darrer llibre que aquesta autora va escriure immediatament desprès, i que no va poder acabar amb tota l'extensió que, com sembla, ella hauria desitjat. Feia uns quants anys que volia trobar temps per introduir-me a aquesta autora, que mai es va definir com a filòsofa sinó com a pensadora política. Allò que resulta més impressionant en ella és allò que ella anomenà com la seva pròpia actitud fonamental: amor mundi o l'amor al Món. Cal no oblidar que aquest concepte de Món ella el vincula al moment immediatament anterior al naixement de la filosofia a Grècia. I, a més el lliga en la seva naixença al concepte d'Acció, pre-filosòfic, emmarcat en els derivats de la cultura homèrica i que tant Sòcrates com Plató molt probablement van associar al caos de la guerra civil grega. La filosofia, doncs, neix en el context del pathos que tem la guerra i vol establir un ordre de govern que pugui preveure les conseqüències negatives - no esperades inicialment - de la posada en marxa de les accions humanes, acció fonamentalment política.

Dels centenars de pàgines, però, aquella que més m'ha interessat - amb la qual penso dirigir la lectura de la seva obra que encara no conec - és la referència que fa a la introducció a The Life of the Mind, en la que ve a indicar que la motivació fonamental que ella té per a escriure aquesta obra està lligada a les seves experiències com a testimoni i com a narradora del judici d'Adolf Eichmann a Jerusalem. No hi ha dubte per a mi de la frustració del seu to i que ella era conscient de com es va malentendre la perspectiva de les seves observacions i les cròniques que en va fer, especialment, per la ja molt grapejada expressió al voltant de la "banalitat del mal". Hanna Arendt ha tingut una vida tan intensa al voltant dels esdeveniments que han marcat la vida intel·lectual del Segle XX, que dona la impressió que la seva flexibilitat com a pensadora i la particularitat de les seves vivències al voltant de la generació de Heidegger i Jaspers, ha esdevingut malauradament una raó més per a la incomprensió de la seva intel·ligència conceptual, que no pas un incentiu per a posar en valor la seva obra. Sostinc la tesi que les dues obres que millor representen Hanna Arendt del punt de vista filosòfic, van ser escrites quan la seva autora ja no va tenir temps de sistematitzar les seves contribucions en el context cultural del seu temps. 
El pensament europeu de l'acadèmia a la postguerra europea va seguir fidel a la taumatúrgia escolàstica heideggeriana, especialment a França -on va ser utilitzat com una "eina d'anàlisi de la realitat", i sens dubte a Alemanya, i això va durar fins als anys vuitanta i noranta. I cal dir que només autors de filiació jueva i biògrafs intel·lectuals com Victor Farias van començar a relativitzar desprès la mirada exclusivament metafísica de l'obra de Heidegger, i subseqüentment,  el valor de la seva metafísica. Va caldre poder demostrar que la seva obra - malgrat les aparents ziga-zagues i "wiederkehren" dels anys trenta, formava un actiu engranatge amb el "milieu" que va donar lloc al nazisme, i que només l'infinit cretinisme dels epígons filosòfics d'aquella Alemanya empesa vers el suïcidi, van poder crear per a Heidegger un espai més o menys digne per aparentar-ne la convenient distància.

Hannah Arendt va morir massa jove, i va escriure el millor de la seva obra, la de més impacte filosòfic, massa tard. Amb ella la filosofia política europea va perdre una figura fonamental, que estic segur, serà reivindicada en els anys que han de venir. Fa uns quants anys, Rüdiger Safranski, filòsof i biògraf intel·lectualment coratjós de la realitat cultural alemanya dels dos darrers segles, va atrevir-se a insinuar - ho dic amb tota humilitat -  en el capítol on descriu la relació eròtica i intel·lectual que ambdós van mantenir, que Heidegger posava negre allí on Arendt posava blanc, que Heidegger tancava la porta allí on Arendt obria una finestra. A The Life of the Mind, ella fa, en un nombre determinat de notes a peu de pàgina, molt subtils crítiques al gegant que dialoga directament amb els presocràtics, Plató, Aristòtil i Nietzsche. Aquestes notes mereixerien una tesi per elles mateixes. Un gegantí respecte pel mestre de joventut, però també una consciència molt clara que l'Europa destruïda per les bombes no podia despatxar tan senzillament  el prestigi d'un dels mantenidors d'aquell diàleg en la història del pensament. Això és el que elles traspuen. 

Hannah Arendt és, potser, la persona que estava en millors condicions per a posar les bases per a una recapitulació filosòfica (nach-denken, com a ella li agradava recordar) dels aspectes polítics del pensament filosòfic que es va originar a Alemanya després de la derrota en la Gran Guerra. Massa joventut, una dona jueva que va marxar - fugir -  abans del 1939. Dos llibres al final de la seva vida que són com una naixença, com un esclat del pensament i que fan poc a poc el seu curs d'acció. Els temps que venen la faran una referència indispensable. Aquesta serà la seva revenja gloriosa, els seus fills i els nous horitzons que faran imprescindible l'aterratge de la seva obra, quan Minerva trobi a l'albada novament la branca.