dilluns, 5 d’octubre de 2015

Ciutadans I

Tot el que hi ha al darrere del “nou” partit Ciutadans, no té rés de nou, ni tampoc és exclusivament un fenomen creat per les televisions que la burgesia de filiació franquista ha posat al servei dels seus interessos electorals. Una cosa és l’aparició d’una novetat en el tauler polític i un altra n’és la seva difusió interessada i la massificació mediàtica dels seus impactes en la gent. I, en aquest sentit, ja veurem què en faran aquestes elits extractives dels seus joves líders que hi posen la cara mediàtica, quan, arribat el moment, hagin acomplert els objectius que tenen assignats a mig termini. A la societat on els diners arriben als nostres dits en caixers automàtics, la vida de les imatges és curta, i els recanvis no triguen en arribar quan hom els ha menester. Ciutadans no és un fenomen improvisat, per bé que la joventut de les seves cares visibles posteriors al 27S no auguri rés sincerament falaguer quant a la seva durabilitat. Ni tampoc és quelcom que hagi sorgit espontàniament d’uns individus dotats de drets i llibertats que un dia varen decidir unir-se en assemblees a Cornellà o a Ciutat Badia, exigint la demolició de la immersió lingüística a l’escola catalana brandant llibres de Habermas traduïts per Alianza Editorial.

Ciutadans és un fenomen profundament català. I amb això vull dir que sense el seu origen en la problemàtica sociopolítica de Catalunya, mai s’hauria desenvolupat com ho ha fet, tant a Catalunya com a la resta de l’estat, on ja ha aconseguit una certa pàtina de centrisme renovador, sense les excrescències de tuf a extrema dreta que representa per a un sector dels votants del Partit Popular. Recordo que quan el partit va començar a fer-se visible en els mitjans per Madrid, molta de la classe mitjana il·lustrada que votava al Partit Popular –antics vots socialistes --  una mica tapant-se el nas a causa de les adherències franquistes que inevitablement aquest partit suporta com a pecat original, va començar a descobrir que es podia ser anticatalanista amb un argumentari que superava - aparentment - paràmetres estrictament emocional. Ciutadans els permetia expressar la mala llet atàvica envers el que Espanya ha estat incapaç d'integrar, i de forma aparentment civilitzada, i, a més, per a arrodonir-ho, amb una proposta cuinada per catalans oprimits en el que molts anys desprès se'n ha dit "el problema de convivència de Catalunya".

Eren temps en els que podies trobar l’Albert Rivera els caps de setmana dinant amb la seva muller - la segona d'elles - pels indrets propers al Reina Sofía, a Atocha, quan picava pedra gairebé tota la setmana a les televisions i ràdios de la Conferencia Episcopal, guanyant una mica de quota de mercat, sabedor que la seva joventut i la del partit li impedia mostrar-se com una alternativa a rés de rés en les Espanyes. No cal ni recordar que en aquells anys la redempció social de las “viztimas” del terrorisme era encara el primer argument de batalla de la avui extinta UPyD, en aquell temps dominadora del nou espai que hom li volia arrabassar al Partit Popular. Recordo que, aquell diumenge que vàrem coincidir en aquell restaurant barat de turistes americans i estovalles de quadres vermells i blancs, amb l’Albert Rivera i senyora, el propietari va venir a preguntar-nos a la meva dona i a mi si aquell que havia identificat a l’altra punta de la sala era ell. L’home l’havia reconegut de les televisions i, en veure que nosaltres dos parlàvem en català, va voler assegurar-se’n. Si, és ell, li vaig dir. I com que li era obvi el perfil anticatalanista del discurs polític d’en Rivera, l’home – basc de Bilbao instal·lat a Madrid de feia anys – va voler esbrinar el grau de simpatia que aquella cosa de Ciutadans despertava en uns “altres” catalans.

Ciutadans ha aconseguit vehicular políticament a Catalunya - però molt especialment a Espanya -  el concepte que una part de la societat catalana cregui poder viure desconnectada de les institucions del país, tant polítiques com culturals i, finalment, de la mateixa llengua. I, a més, fer-ho com una opció de futur atractiva, que sempre es podrà reivindicar amb el prestigi que dóna consolidar-se com una situació de víctimes d'una majoria suposadament totalitària. D'aquí a la promoció de la mentida del "conflicte de convivència" només hi ha unes quantes passes.

La tragèdia de Ciutadans és que no els queda més remei que promocionar-se a Espanya amb una estratègia de representants de vetes i fils: “Senyor client, no pateixi, jo sóc català i això per a mi no té la més mínima significació política, i, si en tingués alguna, no tingueu el més mínim dubte que em puc adaptar a la vostra visió de Catalunya, perquè, finalment, allò que vosaltres digueu que Catalunya és, jo ho proclamaré també. Al cap i a la fi, això és el que significa ser espanyol, dir què és Catalunya, i tenir - demanar-li a Espanya -  la força per a imposar-ho”.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada