diumenge, 15 de febrer de 2015

Al voltant de Hannah Arendt

La realitat o la fiabilitat del món humà resideix primàriament en el fet que estem envoltats per coses més permanents que les activitats a través de les quals han estat produïdes, i potencialment fins i tot més permanents que les vides dels seus autors. La vida humana, en la mesura que és obertura de món, està compromesa en un procés constant de reificació, i el grau de mundanitat de les coses produïdes, les quals conformen l'artifici humà, depèn de la seva major o menor permanència en el món mateix.


Hanna Arendt, La Condició Humana, 1958


Un dels plaers que la vida m'ha donat n'ha estat el poder perdre'm en llibreries de tota mena i passar-hi força estona bo i deixant-me caure, finalment, per les seccions de literatura, història, humanitats ... i com que vaig ser capaç, en la meva joventut, d'aprendre a llegir - i diria que aquest va ser fonamentalment, el meu millor resultat acadèmic, de llarg, en acabar el batxillerat -, tot plegat em va donar prou com per a poder obtenir el títol de Filosofia uns anys desprès. Calma i contenció, però. Si bé em vaig fer la il·lusió de ser un professor de batxillerat en la matèria, les meves competències socials no varen donar més de si, i em vaig veure convidat a obrir un nou horitzó professional ben aviat, desprès de no poder aprovar la corresponent oposició. Van ser només quatre centèsimes de punt les que em van dibuixar un esvoranc insalvable envers el meu futur com a pedagog filosòfic professional, i funcionari de carrera. No cal ni dir que aquelles quatre centèsimes, entre les quals s'hi obrien infinitesimals petits  abismes abismes de mil·lèsimes, deumil·lèsimes i així fins al límit de la funció quan 'n' tendeix a infinit, el salt del 4.96 al 5, per a fer-ho resumit, em varen causar un trauma del que vaig trigar anys a rescabalar-me'n. La meva vocació es va fer impracticable, i no pas per la minsa diferència numèrica entre el triomf i el fracàs, sinó més aviat per la raó que se'm va donar per part del tribunal examinador de la seva negativa final a donar-me l'aprovat. Aquell barbut professor gironí, em va dir, textualment: "ens has volgut donar una lliçó de psicologia". La negreta és meva i el bon lector endevinarà el to particular que varen prendre aquells dos mots de la seva frase. No vaig dir rés més. Vaig enfilar el camí de casa aquell vint i cinc de Juny i vaig comprendre que aquells sis mesos d'estudi pràcticament solitari eren el final d'un tros de la vida enmig de la vida que m'havia durat pràcticament deu anys. 
Malgrat tot, aquell tros de vida no es va perdre en l'oblit. Els filòsofs som una mena de gent com posseïda, els quals, un cop som víctimes del fibló del thaumazein - l'admiració de la que parlava Plató - , deixem d'interessar-nos pel Com de les coses, sinó que ens llencem de cap a la sèquia del Què, o, molt pitjor, ens posem a caminar pel desert del Perquè amb una fidelitat tan encomiable com horrorosa per aquells i aquelles que ens estimen prou com per a desitjar la nostra felicitat en aquest món. I això, malauradament, no té remei, per be que en aquest viatge el bon Déu ens hi envia en la companyia de molts, molts llibres, la majoria publicats en aquella editorial incorregible de la República de les Lletres. Si recordo que, de petits, la meva tieta ens cridava: "Què estàs fent tòtil?" per tal de fer-nos acabar l'esmorzar i no fer tard a l'escola aquells matins d'hivern, no cal ni dir quina és la etimologia catalana de Tòtil o Tòtil·la, que anys desprès vaig descobrir a la facultat. Sempre tinc molt present la meva tieta, abans de presentar-me a qualsevol persona com a "Llicenciat en Filosofia", pel que pugui ser, atès que ja fa molts anys que vaig decidir - volent-ho o no-  viure fora dels claustres acadèmics.
Al llarg dels anys i, per molt abandonat que tingués el fil dels meus aprenentatges filosòfics de la joventut, mai he estat capaç de separar-me'n del tot, i poc a poc he anat comprenent que les realitats de la filosofia, la presència ineludible del pensament, informa la immensa majoria de les activitats pràctiques que, a causa de la tasca professional, m'he vist obligat a confrontar d'un punt de vista humà. Gairebé m'atreveixo a dir que ha estat la lectura filosòfica una de les raons del meu èxit professional, en la mesura que he pogut fer-ne un ús indirecte, però sempre present en la meva tasca de diagnosticar els reptes de la vida diària en la meva feina. No tinc una professió que faci més recomanable que a altres l'exposició a la riquesa filosòfica de la nostra tradició de pensament occidental, però també estic convençut que les complexitats inherents als corrents de l'economia globalitzada ens duran a un nou descobriment del pensament en majúscula. I també estic convençut que això no passarà com a conseqüència d'una elecció inspirada per la necessitat tecnològica. Ocorrerà a causa de la mancança de pensament conceptual, que és, al meu parer la dimensió de la intel·ligència humana de la que l'activitat econòmica actual es troba més necessitada. En definitiva, la capacitat de "llegir" paradigmes  - vells i nous - en el moviment de la realitat, ja sigui en un nivell contextual pràctic, científic o històric-cultural.

I aquí és on entra Hanna Arendt, en aquest bitllet. Acabo de llegir La Condició Humana, en la seva edició catalana, desprès de llegir The Life of the Mind, el darrer llibre que aquesta autora va escriure immediatament desprès, i que no va poder acabar amb tota l'extensió que, com sembla, ella hauria desitjat. Feia uns quants anys que volia trobar temps per introduir-me a aquesta autora, que mai es va definir com a filòsofa sinó com a pensadora política. Allò que resulta més impressionant en ella és allò que ella anomenà com la seva pròpia actitud fonamental: amor mundi o l'amor al Món. Cal no oblidar que aquest concepte de Món ella el vincula al moment immediatament anterior al naixement de la filosofia a Grècia. I, a més el lliga en la seva naixença al concepte d'Acció, pre-filosòfic, emmarcat en els derivats de la cultura homèrica i que tant Sòcrates com Plató molt probablement van associar al caos de la guerra civil grega. La filosofia, doncs, neix en el context del pathos que tem la guerra i vol establir un ordre de govern que pugui preveure les conseqüències negatives - no esperades inicialment - de la posada en marxa de les accions humanes, acció fonamentalment política.

Dels centenars de pàgines, però, aquella que més m'ha interessat - amb la qual penso dirigir la lectura de la seva obra que encara no conec - és la referència que fa a la introducció a The Life of the Mind, en la que ve a indicar que la motivació fonamental que ella té per a escriure aquesta obra està lligada a les seves experiències com a testimoni i com a narradora del judici d'Adolf Eichmann a Jerusalem. No hi ha dubte per a mi de la frustració del seu to i que ella era conscient de com es va malentendre la perspectiva de les seves observacions i les cròniques que en va fer, especialment, per la ja molt grapejada expressió al voltant de la "banalitat del mal". Hanna Arendt ha tingut una vida tan intensa al voltant dels esdeveniments que han marcat la vida intel·lectual del Segle XX, que dona la impressió que la seva flexibilitat com a pensadora i la particularitat de les seves vivències al voltant de la generació de Heidegger i Jaspers, ha esdevingut malauradament una raó més per a la incomprensió de la seva intel·ligència conceptual, que no pas un incentiu per a posar en valor la seva obra. Sostinc la tesi que les dues obres que millor representen Hanna Arendt del punt de vista filosòfic, van ser escrites quan la seva autora ja no va tenir temps de sistematitzar les seves contribucions en el context cultural del seu temps. 
El pensament europeu de l'acadèmia a la postguerra europea va seguir fidel a la taumatúrgia escolàstica heideggeriana, especialment a França -on va ser utilitzat com una "eina d'anàlisi de la realitat", i sens dubte a Alemanya, i això va durar fins als anys vuitanta i noranta. I cal dir que només autors de filiació jueva i biògrafs intel·lectuals com Victor Farias van començar a relativitzar desprès la mirada exclusivament metafísica de l'obra de Heidegger, i subseqüentment,  el valor de la seva metafísica. Va caldre poder demostrar que la seva obra - malgrat les aparents ziga-zagues i "wiederkehren" dels anys trenta, formava un actiu engranatge amb el "milieu" que va donar lloc al nazisme, i que només l'infinit cretinisme dels epígons filosòfics d'aquella Alemanya empesa vers el suïcidi, van poder crear per a Heidegger un espai més o menys digne per aparentar-ne la convenient distància.

Hannah Arendt va morir massa jove, i va escriure el millor de la seva obra, la de més impacte filosòfic, massa tard. Amb ella la filosofia política europea va perdre una figura fonamental, que estic segur, serà reivindicada en els anys que han de venir. Fa uns quants anys, Rüdiger Safranski, filòsof i biògraf intel·lectualment coratjós de la realitat cultural alemanya dels dos darrers segles, va atrevir-se a insinuar - ho dic amb tota humilitat -  en el capítol on descriu la relació eròtica i intel·lectual que ambdós van mantenir, que Heidegger posava negre allí on Arendt posava blanc, que Heidegger tancava la porta allí on Arendt obria una finestra. A The Life of the Mind, ella fa, en un nombre determinat de notes a peu de pàgina, molt subtils crítiques al gegant que dialoga directament amb els presocràtics, Plató, Aristòtil i Nietzsche. Aquestes notes mereixerien una tesi per elles mateixes. Un gegantí respecte pel mestre de joventut, però també una consciència molt clara que l'Europa destruïda per les bombes no podia despatxar tan senzillament  el prestigi d'un dels mantenidors d'aquell diàleg en la història del pensament. Això és el que elles traspuen. 

Hannah Arendt és, potser, la persona que estava en millors condicions per a posar les bases per a una recapitulació filosòfica (nach-denken, com a ella li agradava recordar) dels aspectes polítics del pensament filosòfic que es va originar a Alemanya després de la derrota en la Gran Guerra. Massa joventut, una dona jueva que va marxar - fugir -  abans del 1939. Dos llibres al final de la seva vida que són com una naixença, com un esclat del pensament i que fan poc a poc el seu curs d'acció. Els temps que venen la faran una referència indispensable. Aquesta serà la seva revenja gloriosa, els seus fills i els nous horitzons que faran imprescindible l'aterratge de la seva obra, quan Minerva trobi a l'albada novament la branca.