divendres, 5 de maig de 2017

Miratges I


Quan has dedicat una part important de la teva vida a l’adquisició de coneixement, i te n’has servit amb un cert èxit per tal de conduir-te en la selva social, arriba un punt on t’adones del repte que tenen els mitjans de comunicació en general i la societat sencera en el que podríem definir el manteniment de les condicions de vida d’aquest tresor que anomenem coneixement, saber, saviesa i tots els noms que hi vulgueu afegir. Jo, que tinc prou anys com per a recordar l’angunia de l’avia quan veia apropar-se a la masia la parella de la guàrdia civil amb els fusells penjant a l’espatlla, me’n faig creus de cóm han canviat els esforços per a reprimir la iniciativa de la gent o de canalitzar-la en formes cada cop més sofisticades a paràmetres de conducta imposats des de dalt. Ja fa molts anys que vaig llegir El Sofista de Plató, i des d’aleshores estic convençut de que per a algú que ha conegut la guerra, per poc indirectament que sigui, l’axioma que diu que l’home és la mesura de totes les coses, només serveix per a emocionar-te amb un poema amorós de Joan Salvat-Papasseit, i poca cosa més. Les crítiques més superficials que se li han fet a Plató – el platonisme a banda, com la resta d’ismes – mai observen que ell va ser el que va introduir la mateixa alteritat al cor de les coses. Les coses són, tenen entitat i la lògica (també logos) no pot negar-ho sense negar-se a si mateixa. Però “no són” en la mesura en que són “altres”, i aquesta diferència, tan invisible a la convicció de nosaltres mateixos, és tan certa i perenne com la nostra ombra. Sense aquest pas filosòfic, un salt per a mi comparable a la petjada en la lluna, ni Aristòtil hauria pogut donar forma consistent a la transformació que observem en tot el que ocorre, ni les futures ciències no haurien estat tampoc possibles.
La teoria platònica de les idees neix d’aquest recel, i de la necessitat de trobar una mesura objectiva, externa als desitjos creadors de miratges, de qualsevol aspecte de la realitat per al que siguem temptats a anomenar “veritat”. Una veritat ultramundana amb la que hi podríem conrear alguna mena de parentiu, en un esforç que, com demostra el cas del mateix Plató, ha certament triomfat ben enllà de la seva generació. Aquesta divisió tant del coneixement i les seves formes, com de la mateixa realitat havia de donar pas, en franca conseqüència, a una teoria de l’error, que el Mite de la Caverna ens anunciava ja com la nostra capacitat, també innata, per a crear miratges fruit del nostre desig, és a dir, de la nostra mancança fonamental. Mancança d’ésser i de saber, mancança de les dues coses, d’on sorgeix tota la força i drama de l’Eros, fill de Poros i Penia, del recurs i de la pobresa. Si alguna cosa sabem, és que som nosaltres qui donem nom a les coses i nosaltres també els que ens les trobem instituïdes, anomenades per les generacions que ens han precedit. Una altra cosa que sabem és que no és la realitat de les coses mateixes la que ens forneix el poder d’anomenar-les. Ben abans, existeix la creença quasi biològica en la realitat de l’alteritat, dels que ens parlen quan encara ni nosaltres mateixos sabem qui som, ni qui volem ser, ni a qui ens voldríem assemblar. Sense un fort arrelament en el que abans en deien “ànima” d’aquest sentiment del parlar i ser parlat, és absolutament impossible no només l’aparició del coneixement en el sentit més quotidià d’aquest terme en català, sinó també de la mateixa essència de la identitat personal, i els “esquematismes” kantians que la fan, en tot moment, possible: permanència, successió, coexistència.
És una terrible tragèdia per a Europa – de la que som a temps de refer-nos – que hagi estat Martin Heidegger un dels més actius crítics d’aquesta revolució platònica. Ell, que amb tanta raó va criticar la tecnificació del coneixement reduït a mera expertesa, és també el que més ha fet per a reclamar un retorn al pensament presocràtic, per be que no ens en va indicar de forma clara els camins que ens hi haurien de dur. Si que sabem, en canvi, què van fer els amics del partit amb el que va arribar a simpatitzar, amb el coneixement entès – exclusivament – com a expertesa subordinada a desitjos col·lectius animats d’una identitat que es volia la mateixa per a un esdevenidor mil·lenni. Em poso del costat de Hannah Arendt quan ens recorda – gairebé al llarg de tota la seva vida – que la producció d’aquell miratge col·lectiu que va derivar en la destrucció de tot un poble, tecnificada i industrialitzada, no té encara un relat complet de qui eren i com eren els botxins. Com també passa amb l’humus antropològic i cultural que en va ser l’ou i la serp al mateix temps. Sembla que no se li va perdonar l'ambició d'haver pretès entendre tot allò, indirectament acusant-la de justificar el botxí i criticar la víctima fins a un punt no admisible per al seu entorn històric.
A Europa no vivim en els temps de la pesta bèl·lica. El nostre repte ja no és el barallar-nos fins a l’inútil sacrifici les generacions per la captació i del carbó i l’acer. Uns amics americans amb els que he treballat els darrers deu anys em van convèncer d’aspectes de la nostra Europa que, malgrat no entendre gairebé i percebre’ls força feixucs, no deixen de provocar-los una certa enveja. Els dos mil cinc cents anys dels que tenim un coneixement detallat del nostre continent, els resulten fascinants i , al mateix temps poc comprensibles. Però saben i comproven que, amb el contacte cultural o econòmic que fan amb nosaltres, tot això que aquí anomenem “coneixement” és un recurs de tal magnitud, que el sol fet de pensar que en teoria hi som abastament educats, els significa un seriós motiu de respecte pel som i del que encara és, indubtablement, el nostre potencial. No hi ha dubte que els nord-americans que viatgen  - i aquesta és allí encara una forma de promocionar a l’empresa – viuen el fenomen de la globalització, en la que ens veuen amb uns avantatges de partida que nosaltres europeus encara no hem posat en valor, per moltes i molt complexes causes, també fruit de la nostra història.
Sempre diuen veus assenyades del món del periodisme que la primera víctima de la guerra és la veritat. Hanna Arendt ens diria que és cert, però que n’és la segona. La primera és el coneixement. Del nervi més íntim del coneixement ella, com Heidegger, en deia “das Denken”, el pensar. En altres mots, la identitat i la relació. Els europeus tenim un problema amb la identitat. I això té conseqüències per a allò que podem considerar i estructurar com a Coneixement, amb tota l’amplada que hom li vulgui donar a aquest terme. Hem creat una Europa tecnificada i tecnòcrata, que es mou amb el salconduit de l’euro compartit, i les parts que la constituïm no ens reconeixem encara com a “altres” entre nosaltres ni en relació a l’horitzó futur, és a dir, les noves generacions. Aquesta no admissió de la novetat que implica tot futur és un bloqueig d’una enorme transcendència per als nostres fills. Hem creat – i finançat - miralls convexos per a que aquesta deformitat ja visible del nostre futur no fora massa evident. La crisi dels refugiats i les conseqüències politico-electorals immediates ha fet esclatar el vidre d’aquests rovellats espills. La única alternativa és el pensar, el pensar-nos, que només pot tenir un inici si som capaços d’acceptar les alteritats en les que s’emmarca tota identitat i tot pensament.
Si no pensem les idees, les idees ens pensaran a nosaltres.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Indicacions I


Aquesta nit he somniat amb el meu segon examen d’oposicions a Professor de Filosofia d’Institut, que va tenir lloc l'any 1987. Em va tocar un tema de psicologia. Tenia una hora i quart per a desenvolupar la presentació, i vaig centrar-me en desglossar el contacte entre dues adjacències, a partir de l’embranzida que tant el positivisme filosòfic com el neokantisme van donar al repensar la relació entre filosofia i la creixent aplicació del mètode fisicomatemàtic a la major part de les anomenades disciplines humanes. Vaig anar extraient exemples de l’encontre entre les ambicions del pur experiment de laboratori del fenomen humà i els diferents pressupostos filosòfics implícits en aquells dos grans marcs mentals de la segona meitat del segle XIX, sense oblidar que finalment s’hi afegiria el paisatge marxista tal com havia evolucionat a la Unió Soviètica. Tenia la intenció d’acabar la dissertació unint les fonts que, partint del cientisme més radical, continuaven dialogant fins a l’aparició de la fenomenologia i la psicoanàlisi dels anys d’entreguerres del Segle XX. La meva idea era de fer veure en aquells encontres entre diferents paradigmes filosòfics i epistemològics, la pervivència d’una escletxa de diàleg, implícit, entre la “ciència” i la filosofia en aquell territori anomenat “Psicologia”. M’havien marcat per sempre les lectures d’Alexandre Koyré, de Bachelard, i tenia previst comprar-me llibres d’Ilya Prygogine si aprovava l’oposició i, per tant, disposava de diners per fer-los portar de França. Estic parlant de 1987. Si m’haguessin donat els minuts als que tenia legalment dret, hauria pogut acabar la dissertació explicant com convergien en Freud, tres vectors filosòfics apassionadament reunits al voltant de l’observació de la Histèria: la línia que va de Kant a Nietzsche passant per Schopenhauer, l’antropologia bíblica, i el positivisme més radical de filiació francesa heretat de Charcot i la Salpetriêre. Una química de tensions epistemològiques que ha marcat la cultura del Segle XX. Sense oblidar les mencions al conductisme de filiació ianqui, i no fer-li un lleig als laboratoris ad hoc muntats a la Universitat Autònoma, com a resposta “neutra” al marxisme-pavlovià o freudomarxista que ho ocupava tot a la Universitat dels setanta i vuitanta.

Em consta per un professor del departament de filosofia que va assistir a la meva presentació una estona, que li havia agradat “perquè havia anat als fonaments”. Jo volia fer veure clarament del decurs històric de l’aparició de la Psicologia com una disciplina “autònoma”, amb vocació de crear un corpus teòric amb capacitat d’evolucionar mitjançant les investigacions empíriques. Capaç també, de fornir d’entitat epistemològica un objecte d’estudi anomenat “conducta”, parasitant al voltant de la definició de “l’humà” com un “objecte”.  En definitiva, una presentació “de compromís” que pensava que no m’enemistaria amb cap dogmàtic i que em permetria mostrar amb la suficient passió fins a quin punt algun dia podria ser capaç, no només d’ensenyar continguts als meus futurs alumnes, sinó també mostrar-los com anar als orígens, les bases i els pressupòsits de totes les teories vigents, bé per la força dels seus èxits parcials, bé per la inèrcia i la peresa amb la que donen una mica de coherència a la interpretació del “fenomen humà”.

La presentació es va acabar als 25 minuts. Tot just quan acabava d’explicar els experiments de Wundt el poderós recorregut que han mostrat en disciplines com la psicopedagogia i l’estudi dels fenòmens de l’aprenentatge, en un sentit molt ampli. Em van interrompre i em van dir que ja podia marxar. De tot plegat ja en fa més de trenta anys. Dies desprès vaig anar a l’Escola d’Enginyers Industrials de la Diagonal a veure les notes de les proves. Vaig suspendre amb un 4,96 i per la llista vaig veure que el tribunal d’oposició va deixar unes cinc places per cobrir. Mai vaig arribar a entendre del tot per què em van suspendre, fora d’un comentari bastant agressiu d’un dels membres del tribunal que al que em vaig adreçar aquell mateix matí que van sortir les notes (“ens has volgut donar una lliçó de psicologia”).

Més de trenta anys desprès, aquesta història m’ha tornat a aparèixer en somnis. En el seu nucli més pregon, el que hi ha no és la dolorosa anècdota del suspens i l’angoixa per la manca de feina futura i de recursos. El que hi ha són els mots, els llibres, la biblioteca viva que m’ha fet avançar al llarg de tots aquests anys i que ja tinc instal·lada a casa. Els meus llibres imprescindibles. El Coneixement per al qual vaig sacrificar tantes coses. I una cosa més, que no hauria descobert amb la mateixa precisió sense llegir Hannah Arendt: l’actor polític, l’actor de la Polis actua amb la Paraula. Ser és ser mitjançant la paraula. Zoon Logotikón. Aquell dia em van deixar sense paraula. Em van emmudir. I no va ser només aquell tribunal. En aquell temps, les oposicions eren un reflex del que havia estat la societat en els cinquanta anys anteriors, des del 1.936 . Et presentaves a un examen que, com a coneixement previ, només tenies un breu literal que indicava els temes (Cristianisme i Filosofia, Descartes i el Racionalisme, ...). L’examen, finalment, eres tu. El que tu exposaves, el que arribaves a parlar de l’inici fins a la fi de la teva presentació. I aquest era l’engany més significatiu: com més eres tu, com més et definies en el teu obrar expositiu, com més actor esdevenies, com més voluntat i representació, més lluny quedaves de l’aprovat final en aquella oposició. Com més destacaves, encara que fora en la innocència naïf de la teva passió pel coneixement, més difícil ho tenies per aprovar. Vaig suspendre, mai millor dit, per actitud.

No va ser aquell tribunal el que em va suspendre. Érem una societat sencera que ens suspeníem a nosaltres mateixos. El mal més terrible que va fer el franquisme va ser que ens va convertir en imitadors voluntaris - en nom de diverses utopies - del seu paradigma polític més nociu: la caça i eliminació de l’actor polític, de l’actor de paraula, per exclusió verbal. De fet, una dictadura és això: només hi ha UN actor, només n’hi ha UN que té la facultat de parlar.

Sis anys desprès del cop d’estat del 81, ja érem capaços de democratitzar la societat, si, però els mètodes per a determinar qui podia ser un actor de paraula eren molt més dubtosos, encara. No vaig entendre la politització del meu suspens fins que no vaig llegir, com he dit abans, Hannah Arendt. La meva més admirada filòsofa. Sempre li hauré d'agrair a aquell professor gironí alt, barbut, que em desvetllés la raó real , política, del meu suspens: "Ens has volgut donar una lliçó de Psicología". Efectivament, no va ser la mancança de coneixements o aptituds per a ser professor, sino més aviat el seu excès. I aquest excès, aquesta contribució única i individual, plenament meva, al sentit i significat d'aquella exposició pública, és el que precisament em va condemnar. Un examen de Filosofía suspès amb un 4.96 sobre 5.

El dolor de mesos, per no dir anys, de ser exclòs d'una professió que tant hauria gaudit, ja ha quedat fa molt de temps superat per la Beatitudo spinoziana que m'omple trenta anys desprès, en saber que no tinc ni he tingut mai cap mena de deutes amb aquella gent. El mateix goig distant que sento en relació amb el professor del meu departament universitari que va presenciar la meva presentació i que es va oferir a acompanyar-me a casa amb el seu cotxe i carregar les bosses de llibres amb els que havia preparat la prova a la sala, on tenía dues hores per fer-ho en la més estricta intimitat legal i que ell va transgredir a mig matí. Quan tancava la porta de l'escala amb les bosses ja a dins, ens vam donar la mà i les gràcies i ell, en el darrer moment, em va oferir de "trucar al tribunal". Li vaig dir que no ho fes, conscient que, de dir que sí, el meu futur econòmic estava assegurat per tota la vida. Ni jo mateix entenia en aquell moment el perquè vaig actuar d'una forma que tant "em perjudicava". De fet, tampoc vaig parlar Jo, en un sentit estricte, en dir aquell no. Va ser la Paraula la que em va parlar a mi. Podria dir, fins i tot, contra alguns dels meus desigs d'aquell moment. En altres termes, em va obligar a parlar una certa llibertat íntima de la que em sentía incapaç de prescindir.  Un sentiment que m'acompanya des de que tinc ús de raó. Un lloc des d'on venen els pensaments. Un lloc on estimes i on ets estimat, com diu el poeta Joan Margarit. Un lloc des del qual escric, aquestes paraules.

Democratitzar, doncs, la Paraula, és quelcom diferent. Esdevenir un nou actor, un nou parlant, pot esdevenir un excès per al conjunt dels actors existents, més encara si aquest nou actor posa en valor la legítima obligació de la democràcia d'esdevenir un marc d'admissió - enraonada - de nous i diferents actors. Com els nostres fills, que han de ser escoltats per tal d'arribar a ser-ho plenament. El franquisme va ser una màquina de castració de fills per part de pares. L'envelat va canviar, cert, als anys vuitanta, però la maquinaria no es va aturar.