dissabte, 25 de febrer de 2017

Indicacions I


Aquesta nit he somniat amb el meu segon examen d’oposicions a Professor de Filosofia d’Institut, que va tenir lloc l'any 1987. Em va tocar un tema de psicologia. Tenia una hora i quart per a desenvolupar la presentació, i vaig centrar-me en desglossar el contacte entre dues adjacències, a partir de l’embranzida que tant el positivisme filosòfic com el neokantisme van donar al repensar la relació entre filosofia i la creixent aplicació del mètode fisicomatemàtic a la major part de les anomenades disciplines humanes. Vaig anar extraient exemples de l’encontre entre les ambicions del pur experiment de laboratori del fenomen humà i els diferents pressupostos filosòfics implícits en aquells dos grans marcs mentals de la segona meitat del segle XIX, sense oblidar que finalment s’hi afegiria el paisatge marxista tal com havia evolucionat a la Unió Soviètica. Tenia la intenció d’acabar la dissertació unint les fonts que, partint del cientisme més radical, continuaven dialogant fins a l’aparició de la fenomenologia i la psicoanàlisi dels anys d’entreguerres del Segle XX. La meva idea era de fer veure en aquells encontres entre diferents paradigmes filosòfics i epistemològics, la pervivència d’una escletxa de diàleg, implícit, entre la “ciència” i la filosofia en aquell territori anomenat “Psicologia”. M’havien marcat per sempre les lectures d’Alexandre Koyré, de Bachelard, i tenia previst comprar-me llibres d’Ilya Prygogine si aprovava l’oposició i, per tant, disposava de diners per fer-los portar de França. Estic parlant de 1987. Si m’haguessin donat els minuts als que tenia legalment dret, hauria pogut acabar la dissertació explicant com convergien en Freud, tres vectors filosòfics apassionadament reunits al voltant de l’observació de la Histèria: la línia que va de Kant a Nietzsche passant per Schopenhauer, l’antropologia bíblica, i el positivisme més radical de filiació francesa heretat de Charcot i la Salpetriêre. Una química de tensions epistemològiques que ha marcat la cultura del Segle XX. Sense oblidar les mencions al conductisme de filiació ianqui, i no fer-li un lleig als laboratoris ad hoc muntats a la Universitat Autònoma, com a resposta “neutra” al marxisme-pavlovià o freudomarxista que ho ocupava tot a la Universitat dels setanta i vuitanta.

Em consta per un professor del departament de filosofia que va assistir a la meva presentació una estona, que li havia agradat “perquè havia anat als fonaments”. Jo volia fer veure clarament del decurs històric de l’aparició de la Psicologia com una disciplina “autònoma”, amb vocació de crear un corpus teòric amb capacitat d’evolucionar mitjançant les investigacions empíriques. Capaç també, de fornir d’entitat epistemològica un objecte d’estudi anomenat “conducta”, parasitant al voltant de la definició de “l’humà” com un “objecte”.  En definitiva, una presentació “de compromís” que pensava que no m’enemistaria amb cap dogmàtic i que em permetria mostrar amb la suficient passió fins a quin punt algun dia podria ser capaç, no només d’ensenyar continguts als meus futurs alumnes, sinó també mostrar-los com anar als orígens, les bases i els pressupòsits de totes les teories vigents, bé per la força dels seus èxits parcials, bé per la inèrcia i la peresa amb la que donen una mica de coherència a la interpretació del “fenomen humà”.

La presentació es va acabar als 25 minuts. Tot just quan acabava d’explicar els experiments de Wundt el poderós recorregut que han mostrat en disciplines com la psicopedagogia i l’estudi dels fenòmens de l’aprenentatge, en un sentit molt ampli. Em van interrompre i em van dir que ja podia marxar. De tot plegat ja en fa més de trenta anys. Dies desprès vaig anar a l’Escola d’Enginyers Industrials de la Diagonal a veure les notes de les proves. Vaig suspendre amb un 4,96 i per la llista vaig veure que el tribunal d’oposició va deixar unes cinc places per cobrir. Mai vaig arribar a entendre del tot per què em van suspendre, fora d’un comentari bastant agressiu d’un dels membres del tribunal que al que em vaig adreçar aquell mateix matí que van sortir les notes (“ens has volgut donar una lliçó de psicologia”).

Més de trenta anys desprès, aquesta història m’ha tornat a aparèixer en somnis. En el seu nucli més pregon, el que hi ha no és la dolorosa anècdota del suspens i l’angoixa per la manca de feina futura i de recursos. El que hi ha són els mots, els llibres, la biblioteca viva que m’ha fet avançar al llarg de tots aquests anys i que ja tinc instal·lada a casa. Els meus llibres imprescindibles. El Coneixement per al qual vaig sacrificar tantes coses. I una cosa més, que no hauria descobert amb la mateixa precisió sense llegir Hannah Arendt: l’actor polític, l’actor de la Polis actua amb la Paraula. Ser és ser mitjançant la paraula. Zoon Logotikón. Aquell dia em van deixar sense paraula. Em van emmudir. I no va ser només aquell tribunal. En aquell temps, les oposicions eren un reflex del que havia estat la societat en els cinquanta anys anteriors, des del 1.936 . Et presentaves a un examen que, com a coneixement previ, només tenies un breu literal que indicava els temes (Cristianisme i Filosofia, Descartes i el Racionalisme, ...). L’examen, finalment, eres tu. El que tu exposaves, el que arribaves a parlar de l’inici fins a la fi de la teva presentació. I aquest era l’engany més significatiu: com més eres tu, com més et definies en el teu obrar expositiu, com més actor esdevenies, com més voluntat i representació, més lluny quedaves de l’aprovat final en aquella oposició. Com més destacaves, encara que fora en la innocència naïf de la teva passió pel coneixement, més difícil ho tenies per aprovar. Vaig suspendre, mai millor dit, per actitud.

No va ser aquell tribunal el que em va suspendre. Érem una societat sencera que ens suspeníem a nosaltres mateixos. El mal més terrible que va fer el franquisme va ser que ens va convertir en imitadors voluntaris - en nom de diverses utopies - del seu paradigma polític més nociu: la caça i eliminació de l’actor polític, de l’actor de paraula, per exclusió verbal. De fet, una dictadura és això: només hi ha UN actor, només n’hi ha UN que té la facultat de parlar.

Sis anys desprès del cop d’estat del 81, ja érem capaços de democratitzar la societat, si, però els mètodes per a determinar qui podia ser un actor de paraula eren molt més dubtosos, encara. No vaig entendre la politització del meu suspens fins que no vaig llegir, com he dit abans, Hannah Arendt. La meva més admirada filòsofa. Sempre li hauré d'agrair a aquell professor gironí alt, barbut, que em desvetllés la raó real , política, del meu suspens: "Ens has volgut donar una lliçó de Psicología". Efectivament, no va ser la mancança de coneixements o aptituds per a ser professor, sino més aviat el seu excès. I aquest excès, aquesta contribució única i individual, plenament meva, al sentit i significat d'aquella exposició pública, és el que precisament em va condemnar. Un examen de Filosofía suspès amb un 4.96 sobre 5.

El dolor de mesos, per no dir anys, de ser exclòs d'una professió que tant hauria gaudit, ja ha quedat fa molt de temps superat per la Beatitudo spinoziana que m'omple trenta anys desprès, en saber que no tinc ni he tingut mai cap mena de deutes amb aquella gent. El mateix goig distant que sento en relació amb el professor del meu departament universitari que va presenciar la meva presentació i que es va oferir a acompanyar-me a casa amb el seu cotxe i carregar les bosses de llibres amb els que havia preparat la prova a la sala, on tenía dues hores per fer-ho en la més estricta intimitat legal i que ell va transgredir a mig matí. Quan tancava la porta de l'escala amb les bosses ja a dins, ens vam donar la mà i les gràcies i ell, en el darrer moment, em va oferir de "trucar al tribunal". Li vaig dir que no ho fes, conscient que, de dir que sí, el meu futur econòmic estava assegurat per tota la vida. Ni jo mateix entenia en aquell moment el perquè vaig actuar d'una forma que tant "em perjudicava". De fet, tampoc vaig parlar Jo, en un sentit estricte, en dir aquell no. Va ser la Paraula la que em va parlar a mi. Podria dir, fins i tot, contra alguns dels meus desigs d'aquell moment. En altres termes, em va obligar a parlar una certa llibertat íntima de la que em sentía incapaç de prescindir.  Un sentiment que m'acompanya des de que tinc ús de raó. Un lloc des d'on venen els pensaments. Un lloc on estimes i on ets estimat, com diu el poeta Joan Margarit. Un lloc des del qual escric, aquestes paraules.

Democratitzar, doncs, la Paraula, és quelcom diferent. Esdevenir un nou actor, un nou parlant, pot esdevenir un excès per al conjunt dels actors existents, més encara si aquest nou actor posa en valor la legítima obligació de la democràcia d'esdevenir un marc d'admissió - enraonada - de nous i diferents actors. Com els nostres fills, que han de ser escoltats per tal d'arribar a ser-ho plenament. El franquisme va ser una màquina de castració de fills per part de pares. L'envelat va canviar, cert, als anys vuitanta, però la maquinaria no es va aturar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada