divendres, 5 de maig de 2017

Miratges I


Quan has dedicat una part important de la teva vida a l’adquisició de coneixement, i te n’has servit amb un cert èxit per tal de conduir-te en la selva social, arriba un punt on t’adones del repte que tenen els mitjans de comunicació en general i la societat sencera en el que podríem definir el manteniment de les condicions de vida d’aquest tresor que anomenem coneixement, saber, saviesa i tots els noms que hi vulgueu afegir. Jo, que tinc prou anys com per a recordar l’angunia de l’avia quan veia apropar-se a la masia la parella de la guàrdia civil amb els fusells penjant a l’espatlla, me’n faig creus de cóm han canviat els esforços per a reprimir la iniciativa de la gent o de canalitzar-la en formes cada cop més sofisticades a paràmetres de conducta imposats des de dalt. Ja fa molts anys que vaig llegir El Sofista de Plató, i des d’aleshores estic convençut de que per a algú que ha conegut la guerra, per poc indirectament que sigui, l’axioma que diu que l’home és la mesura de totes les coses, només serveix per a emocionar-te amb un poema amorós de Joan Salvat-Papasseit, i poca cosa més. Les crítiques més superficials que se li han fet a Plató – el platonisme a banda, com la resta d’ismes – mai observen que ell va ser el que va introduir la mateixa alteritat al cor de les coses. Les coses són, tenen entitat i la lògica (també logos) no pot negar-ho sense negar-se a si mateixa. Però “no són” en la mesura en que són “altres”, i aquesta diferència, tan invisible a la convicció de nosaltres mateixos, és tan certa i perenne com la nostra ombra. Sense aquest pas filosòfic, un salt per a mi comparable a la petjada en la lluna, ni Aristòtil hauria pogut donar forma consistent a la transformació que observem en tot el que ocorre, ni les futures ciències no haurien estat tampoc possibles.
La teoria platònica de les idees neix d’aquest recel, i de la necessitat de trobar una mesura objectiva, externa als desitjos creadors de miratges, de qualsevol aspecte de la realitat per al que siguem temptats a anomenar “veritat”. Una veritat ultramundana amb la que hi podríem conrear alguna mena de parentiu, en un esforç que, com demostra el cas del mateix Plató, ha certament triomfat ben enllà de la seva generació. Aquesta divisió tant del coneixement i les seves formes, com de la mateixa realitat havia de donar pas, en franca conseqüència, a una teoria de l’error, que el Mite de la Caverna ens anunciava ja com la nostra capacitat, també innata, per a crear miratges fruit del nostre desig, és a dir, de la nostra mancança fonamental. Mancança d’ésser i de saber, mancança de les dues coses, d’on sorgeix tota la força i drama de l’Eros, fill de Poros i Penia, del recurs i de la pobresa. Si alguna cosa sabem, és que som nosaltres qui donem nom a les coses i nosaltres també els que ens les trobem instituïdes, anomenades per les generacions que ens han precedit. Una altra cosa que sabem és que no és la realitat de les coses mateixes la que ens forneix el poder d’anomenar-les. Ben abans, existeix la creença quasi biològica en la realitat de l’alteritat, dels que ens parlen quan encara ni nosaltres mateixos sabem qui som, ni qui volem ser, ni a qui ens voldríem assemblar. Sense un fort arrelament en el que abans en deien “ànima” d’aquest sentiment del parlar i ser parlat, és absolutament impossible no només l’aparició del coneixement en el sentit més quotidià d’aquest terme en català, sinó també de la mateixa essència de la identitat personal, i els “esquematismes” kantians que la fan, en tot moment, possible: permanència, successió, coexistència.
És una terrible tragèdia per a Europa – de la que som a temps de refer-nos – que hagi estat Martin Heidegger un dels més actius crítics d’aquesta revolució platònica. Ell, que amb tanta raó va criticar la tecnificació del coneixement reduït a mera expertesa, és també el que més ha fet per a reclamar un retorn al pensament presocràtic, per be que no ens en va indicar de forma clara els camins que ens hi haurien de dur. Si que sabem, en canvi, què van fer els amics del partit amb el que va arribar a simpatitzar, amb el coneixement entès – exclusivament – com a expertesa subordinada a desitjos col·lectius animats d’una identitat que es volia la mateixa per a un esdevenidor mil·lenni. Em poso del costat de Hannah Arendt quan ens recorda – gairebé al llarg de tota la seva vida – que la producció d’aquell miratge col·lectiu que va derivar en la destrucció de tot un poble, tecnificada i industrialitzada, no té encara un relat complet de qui eren i com eren els botxins. Com també passa amb l’humus antropològic i cultural que en va ser l’ou i la serp al mateix temps. Sembla que no se li va perdonar l'ambició d'haver pretès entendre tot allò, indirectament acusant-la de justificar el botxí i criticar la víctima fins a un punt no admisible per al seu entorn històric.
A Europa no vivim en els temps de la pesta bèl·lica. El nostre repte ja no és el barallar-nos fins a l’inútil sacrifici les generacions per la captació i del carbó i l’acer. Uns amics americans amb els que he treballat els darrers deu anys em van convèncer d’aspectes de la nostra Europa que, malgrat no entendre gairebé i percebre’ls força feixucs, no deixen de provocar-los una certa enveja. Els dos mil cinc cents anys dels que tenim un coneixement detallat del nostre continent, els resulten fascinants i , al mateix temps poc comprensibles. Però saben i comproven que, amb el contacte cultural o econòmic que fan amb nosaltres, tot això que aquí anomenem “coneixement” és un recurs de tal magnitud, que el sol fet de pensar que en teoria hi som abastament educats, els significa un seriós motiu de respecte pel som i del que encara és, indubtablement, el nostre potencial. No hi ha dubte que els nord-americans que viatgen  - i aquesta és allí encara una forma de promocionar a l’empresa – viuen el fenomen de la globalització, en la que ens veuen amb uns avantatges de partida que nosaltres europeus encara no hem posat en valor, per moltes i molt complexes causes, també fruit de la nostra història.
Sempre diuen veus assenyades del món del periodisme que la primera víctima de la guerra és la veritat. Hanna Arendt ens diria que és cert, però que n’és la segona. La primera és el coneixement. Del nervi més íntim del coneixement ella, com Heidegger, en deia “das Denken”, el pensar. En altres mots, la identitat i la relació. Els europeus tenim un problema amb la identitat. I això té conseqüències per a allò que podem considerar i estructurar com a Coneixement, amb tota l’amplada que hom li vulgui donar a aquest terme. Hem creat una Europa tecnificada i tecnòcrata, que es mou amb el salconduit de l’euro compartit, i les parts que la constituïm no ens reconeixem encara com a “altres” entre nosaltres ni en relació a l’horitzó futur, és a dir, les noves generacions. Aquesta no admissió de la novetat que implica tot futur és un bloqueig d’una enorme transcendència per als nostres fills. Hem creat – i finançat - miralls convexos per a que aquesta deformitat ja visible del nostre futur no fora massa evident. La crisi dels refugiats i les conseqüències politico-electorals immediates ha fet esclatar el vidre d’aquests rovellats espills. La única alternativa és el pensar, el pensar-nos, que només pot tenir un inici si som capaços d’acceptar les alteritats en les que s’emmarca tota identitat i tot pensament.
Si no pensem les idees, les idees ens pensaran a nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada